Opinió

La calúmnia és el recurs del covard. Mancat d’arguments, però presoner de l’arrogància, el covard no té cap més recurs que la calúmnia per defugir aquells que el posen en evidència. Descobert el seu joc, necessita desacreditar el crític perquè d’aquest descrèdit en surti desvalorada la seva crítica. Així, si el crític és mostrat a la societat com a extremista, com a essencialista o com a radical, el seu discurs queda estigmatitzat i ja ningú no el pren en consideració. La crítica l’ha feta un “radical” i, per tant, no té cap valor. Aquesta és l’estratègia de la direcció d’Esquerra des de fa un parell d’anys. Necessitada d’una imatge de marca, proclama: “L’independentisme sóc jo”. I afegeix: “I l’esquerra també”. I de la unió d’aquestes dues proclames n’extreu i projecta aquest missatge: “Aquell qui no em vota o és regionalista o és de dretes”. D’aquesta manera, en el supòsit que l’independentisme del crític no pugui ser qüestionat, queda el recurs de titllar-lo de conservador. Això és el que fa Esquerra amb Joan Carretero i amb Reagrupament com a adversaris polítics. La direcció republicana ja sap que Joan Carretero i Reagrupament no són de dretes, però el descrèdit consisteix en això, en fer que la brama corri i que la gent s’ho cregui. És una baixesa, sí, però l’ètica sempre ha estat l’assignatura pendent de l’afamat d’honors i de poder.

Admetem, això no obstant, que no tota la gent que s’incorpori a Reagrupament sigui d’esquerres. Admetem-ho. Però aleshores què passa amb tota la gent d’Esquerra que –com ha admès la direcció- no és independentista? Com és que Esquerra pot dir-se independentista malgrat tenir votants que no ho són i les altres forces polítiques estan obligades a presentar un certificat de puresa de sang? Si Reagrupament es forneix, bàsicament, d’exmilitants i d’exsimpatitzants d’Esquerra, com s’entén que ara, tot d’una, aquestes mateixes persones siguin blasmades com a gent de dretes? Per quin motiu? Per què no se subordinen als projectes personals dels dirigents republicans, potser? Posats a filar prim, és força evident que la política del PSC-PSOE no és, ni en somnis, la política d’un partit d’esquerres, per més que molts dels seus votants ho siguin, i que CiU, per bé que no es proclama independentista, és la força parlamentària amb més votants independentistes. Com es menja això? Doncs es menja admetent que la contradicció és humana.

Amb tot, una cosa són els votants i una altra la direcció dels partits. La direcció d’un partit no té dret a ser contradictòria, perquè quan contradiu els principis que proclama traeix aquells que van confiar-hi. Un partit d’esquerres no pot fer política de dretes apel•lant a la naturalesa humana de la contradicció. Per això Esquerra s’enfonsa per moments, perquè la seva direcció s’ha revelat com una direcció regionalista i de dretes. Just el contrari d’allò que propugna. És regionalista, perquè s’arrenglera amb el Partit Popular per rebutjar oficialment la Iniciativa Legislativa Popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i és de dretes, perquè es torna a arrenglerar amb el Partit Popular per impedir que el Consell de Garanties Estatutàries –el futur Tribunal Constitucional català- pugui tenir majoria nacionalista catalana, que és la que haurien format CiU i Esquerra si els republicans no haguessin preferit el PP. Catalunya ha de saber que Esquerra ha primat la presència d’un partit nacionalista espanyol i d’extrema dreta –el mateix que ha recorregut l’Estatut- en detriment d’una força catalanista. Això significa que, d’ara endavant, tota hipotètica demanda parlamentària favorable a l’autogovern de Catalunya no té cap possibilitat de prosperar dintre mateix de Catalunya. Cap ni una. I és que Esquerra és el cas de transfuguisme polític més espectacular de la nostra història recent: ha deixat de ser un partit independentista i d’esquerres per convertir-se en un partit regionalista i de dretes. Encara hi queda gent de bona fe, és cert, però és qüestió de temps. Només de temps.