Opinió

En quasi bé tots els programes universitaris de management, ja sigui la gestió pública o bé la privada, s’hi inclou un curs sobre els principis bàsics per esdevenir un bon negociador. Un dels requeriments mínims per assolir un acord acceptable és l’establiment d’un sòl mínim, és a dir, el nivell per sota el qual l’opció del no-acord esdevé oportuna. A més, durant un procés negociador cal preservar, de forma escrupolosa, la solvència dels agents involucrats en el procés; així doncs, si una part presenta un ultimàtum i, després, se’n retracta, perd ineluctablement la seva credibilitat.

Des d’un punt de vista tècnic, la negociació del finançament encapçalada pel conseller Castells ha estat un desastre monumental. Conseqüentment, no ens hem d’estranyar dels lamentables resultats obtinguts per la part catalana. Així doncs, en nítid contrast amb la malaptesa del govern català, cal reconèixer l’experiència i habilitat dels funcionaris del Ministeri espanyol d’Economia i Hisenda, la matèria gris que ha permès la nova victòria del govern central.

Sovint, els catalans –abusant d’un xovinisme estúpid– menyspreem la gran qualitat tècnica del cossos tècnics existents als ministeris espanyols. Cal sincerar-nos: el nivell dels polítics catalans i el dels funcionaris de la Generalitat no toca vores amb el dels seus interlocutors espanyols. Solbes, un home d’intel•ligència contrastada, ja va trencar els esquemes negociadors de la part catalana violant el calendari establert a l’Estatut de 2006; aquesta primera mesura, part d’un tempteig inicial, va permetre a Madrid veure el grau de feblesa de la part catalana, representada per un govern en permanent estat de crisi i ple de contradiccions internes.

Un cop iniciades les rondes de converses, els socialistes catalans van cometre, novament, un error imperdonable: l’establiment d’unes condicions de ruptura de les relacions entre PSC i PSOE que, simplement, van percebre’s com un acudit de mal gust per part de polítics espanyolistes com Corbacho o Chacón. Conseqüentment, el PSC va morir el dia que els seus 25 diputats van votar a favor dels pressupostos generals de l’Estat de Zapatero. A partir d’aquell instant, Catalunya va perdre la partida.

L’acord d’aquesta setmana reflecteix la feblesa catalana i les ànsies del tripartit per allargar, ni que sigui durant un any més, l’existència de la seva agònica coalició de govern. Aquesta situació féu inviable l’alternativa més desitjable, la del no-acord consistent en defensar l’estricte compliment de les previsions estatutàries en matèria de finançament. Estic convençut que cap de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol votarà en contra d’aquest model; qualsevol economista pot adonar-se de la trampa financera beneïda pel govern català. L’espoli continuarà.