Agustí Bordas

Ara fa deu anys, van convocar-me a la seu de la Fundació “La Caixa” amb el propòsit de lliurar-me una beca per desenvolupar estudis de postgrau a Canadà. Amb una mica de retard, enmig d’una commoció generalitzada i dins d’un eixam de dirigents polítics i financers, va aparèixer a l’auditori de la Diagonal el rei dels espanyols, Joan Carles Borbó i Borbó-Dues Sicílies i la seva muller, la germana del destronat rei germànic de Grècia.

Els haig de confessar la meva perplexitat quan vaig presenciar l’entusiasme dels altres guardonats i del públic convidat davant l’arribada dels monarques; a què responien els llargs aplaudiments? Per què somreia tothom en veure’ls? Com es justificava l’exaltació desmesurada dels presents a l’amfiteatre envers el descendent de Felip V i hereu de Francisco Franco?

Amb els anys, he pogut observar que hom sembla emocionar-se davant la presència d’algú famós, independentment dels mèrits que li siguin atribuïts; ja pot ser un primer ministre, una model, un esportista, un participant en un reality-show o un ex-banquer acabat de sortir de la presó. Hi ha quelcom primari, que converteix a persones – altrament ben raonables – en autòmats sense criteri, en aduladors irreflexius.

Si bé ja és coneguda l’atracció dels humans cap al poder polític o financer, ens hem de plantejar el perquè, més enllà de la diplomàcia i educació bàsiques, amb l’eufòria de la immediatesa hi ha qui oblida les seves conviccions polítiques i ètiques davant un personatge cèlebre que encarna l’antítesi dels seus valors.

Republicans aplaudint a humans amb sang –suposadament– blava; liberals obrint-se pas a cops de colze tot atansant la mà a primers ministres conservadors; cristians evangelistes demanant una foto amb una barjaula del paper-couché... Els demanaria que no perdessin l’oremus.

Quan escoltin el Príncep Felip parlant en català, recordin que està llegint un text en alfabet fonètic ja que, en realitat, no parla un borrall de la nostra llengua. Quan vegin el Príncep Felip lloant una causa humanitària, dissociïn la pantomima borbònica del seu estàndard de vida i recordin que els botons de puny de la seva camisa valen més que una beca d’estudis per un any sencer. Quan es commoguin amb un discurs reial tinguin present que, sense cap dubte, li ha redactat un funcionari gris.

Finalment, quan vegin un Borbó fent-se passar per Príncep de Girona, recordin la nostra derrota el 1714 i el fet que, per ser mereixedor d’aquest títol, els nostres monarques Habsburg havien de jurar –i respectar– la nostra sobirania i les constitucions catalanes.