Opinió

Un cop d’Estat és sempre un cop d’Estat tant si l’orientació dels colpistes és esquerrana com dretana. La vulneració de les normes democràtiques no és patrimoni de cap ideologia. Al contrari, hi ha hagut dictadors de dreta i dictadors d’esquerra. I a l’Amèrica llatina encara més. De fet, la pitjor herència que va deixar-hi el colonialisme espanyol és la inclinació militarista dels règims sorgits arran de les independències americanes dels anys vint del segle XIX. Dictadors de tota mena han apel•lat a la voluntat popular per conquerir el poder menystenint, precisament, el poble. I Hondures, un país nascut el 28 de setembre de 1821, no n’ha estat l’excepció.

De fet, la democràcia no va arrelar a Hondures fins al 1982, quan el coronel Policarpo Paz García, que havia arribat al poder per mitjà, precisament, d’un cop d’Estat, va convocar unes eleccions lliures i constituents a instàncies del govern dels EUA. L’interès nord-americà per la democràtica hondurenya no era banal, ja que es tractava de contrarestar els “efectes contagiosos” de la Revolució sandinista a Nicaragua amb la implantació d’un règim de llibertats. Les eleccions van tenir lloc el 1980, el resultat de les quals va ser que el liberal Roberto Suazo Córdova fou elegit president. Suazo va proclamar la Constitució de 1982, que continua vigent, però també va ser l’instigador d’una sinistra etapa de terror que encara resulta difícil de pair. És obvi, doncs, que sovint no hi ha correspondència entre que un Estat es doti d’una llei fonamental i que aquesta mateixa Constitució serveixi per garantir la democràcia. Ni a Hondures ni a enlloc.

Ara resulta que el president constitucional hondureny, el també liberal Manuel Zelaya Rosales, ha estat destituït per mitjà d’un “pronunciamiento” més que no pas d’un cop d’Estat, a l’estil dels molts que es van viure a l’Espanya vuitcentista. El conflicte arrenca de la intenció de Zelaya de perpetuar-se en el poder més enllà del que li permetia el mandat constitucional, que era el gener del 2010. I és que Zelaya, que va donar-se a conèixer com un empresari agropecuari de tendències conservadores a redós de l’anomenat Moviment Azconista (seguidors de l’enginyer i president José Simón Azcona Hoyo), volia fer el mateix que els seus actuals aliats, els dirigents populistes de l’ALBA-TCP (l’Aliança Bolivariana per a les Amèriques-Tractat Comercial dels Pobles), els quals un rere l’altre han forçat les lleis de la democràcia, fins al punt de posar en perill el pluralisme polític dels seus països.

I acabo com he començat. Un cop d’Estat és sempre un cop d’Estat, per bé que, com en aquest cas, la Cort Suprema hondurenya hagi assumit la responsabilitat d’haver ordenat que l’exèrcit expulsés del poder el president legalment elegit per la seva insistència a fer la consulta popular, declarada il•legal, amb l’objectiu de poder allargar el seu mandat. Per això, la millor solució a l’actual situació d’anormalitat democràtica que viu Hondures per enèsima vegada en la seva història és la que ha donat el mateix Zelaya a Managua, durant la cimera extraordinària de l’ALBA: “Mi período presidencial termina el 27 de enero de 2010, faltan 7 meses. Pero estos siete meses, les quiero decir a los golpistas, los voy a cumplir dentro de Honduras, porque yo regreso a Tegucigalpa después de Washington”. Certament, més val tornar a la normalitat constitucional i que tothom s’avingui a la llei.