Opinió

Cada dia que passa és més evident que la política catalana té un problema de credibilitat. El té, en primer lloc, per motius interns, perquè el segon tripartit és tant o més ineficaç que el primer, per bé que no ho sembli o per molt que el Sr. Zaragoza s’entesti a desviar l’atenció sobre la ineficàcia governamental amb atacs a l’oposició. Per constatar si hi ha hagut o no hi ha hagut desori en l’etapa Montilla només cal que repassin els cessaments i les destitucions que hi ha hagut fins ara al departament d'Interior i de Relacions Institucionals i Participació i al d’Innovació, Universitats i Empresa (quins noms més llargs per tan poc de poder!), l’últim el de la comissionada d’Universitats, la Sra. Blanca Palmada.

Però la manca de credibilitat també té unes raons externes. Per molt que digui el senyor Zaragoza i els hooligans radiofònics del tripartit (que agiten permanentment l’espantall del PP per desviar l’atenció), el fracàs del govern socialista català (amb les incrustacions d’Esquerra i ICV) per assolir un bon acord de finançament amb el govern socialista espanyol posa de manifest -i també demostra- que aquella teoria segons la qual si guanyava Zapatero, guanyava Catalunya, era falsa. Ben falsa, per desgràcia. Ja es veu a venir que amb Zapatero com a president del govern no ens en sortirem.

L’altre dia una estudiant italiana a qui dirigeixo la tesi em preguntava què passarà el 15 de juliol si no s’arriba a un acord de finançament o bé l’acord és insuficient. “Dimitirà el govern?”, em va preguntar. No, de cap manera, li vaig dir jo. Potser s’escenificarà una rebequeria dels d’Esquerra, però cap dels tres partits té interès a convocar eleccions anticipades. Ni les enquestes ho aconsellen, ni es pot anar a una confrontació electoral amb tant de plom a l’ala. I aquesta covardia dels partits del govern serà, precisament, un motiu més de descrèdit de la política catalana. En aquest país som així: cridaners de mena, banalment dignes, però covards políticament. El que és evident, però, és que en aquestes hores incertes, qui va perdent empenta és el país, el qual al final necessitarà respiració assistida. Això sí que és un drama!

L’interrogant a resoldre és si l’oposició és una alternativa creïble a ulls de la gent. No ho sé, per bé que cada vegada em trobo més gent que té, diguem-ne, nostàlgia dels gestors convergents. I que consti que ho he sentit a dir a persones vinculades a l’administració catalana que no són convergents de cap de les maneres. Per tant, per a CiU l’oportunitat de tornar a guanyar les eleccions és ben real. I tanmateix, encara els falta molt per recuperar la confiança perduda i perquè la gran majoria de l’electorat els percebi com una alternativa nova, fresca i creïble. I per això ha d’encapçalar una necessària regeneració política que comporti, també, una renovació del personal polític, que ha de ser nou, desacomplexat i notablement més jove.

I tanmateix, no perquè sigui més jove i més dinàmic aquest nou personal polític ha de ser suïcida. Aquest país no li calen urgències generacionals. Per això cal que receli d’aquells que reclamen fer salts endavant sense preveure si farem caure tot el país de canto o bé si anirem de veritat més enllà. Amb la negociació del nou l’Estatut es va poder comprovar que iniciar batalles sense saber amb quin suport es compte porta, inevitablement, al fracàs. Van voler accelerar el ritme i ja es veu on som. Sóc dels que creuen que el dia que un polític sàpiga construir un relat de canvi realista, amarat d’una èpica racional i pràctica, triomfarà. De moment, estem aturats en unes hores incertes.