Lluís Bou

José Montilla i José Luis Rodríguez Zapatero tenen una relació d'amor-odi. El líder del PSOE sap que el PSC mai trencarà la relació perquè qui aporta el gruix de vots al partit català són els electors amb sensibilitat socialista espanyola. Quedaria com una mena de PSM.

Zapatero se n'aprofita d'això sempre que li convé, amb la complicitat d'una part del PSC, la que prima el projecte estatal. En època de Pasqual Maragall, el còmplice de Zapatero en aquesta manera de fer fou el mateix Montilla, quan s'asseia al consell de ministres.

Quan just estrenat el tripartit Josep-Lluís Carod va fer el famós viatge a Perpinyà per entrevistar-se amb ETA, Maragall no el volia cessar de conseller en cap. Va intentar aguantar-lo, retirant-li tan sols algunes funcions. Però Zapatero va exigir el cap de Carod perquè la situació beneficiava el PP. I va ser el líder de l'oposició espanyol qui va acabar remodelant el govern català.

Pasqual Maragall va desafiar després el PSOE ja al poder amb l'aprovació de l'Estatut del Parlament, que van acabar tirant endavant Ernest Maragall i Francesc Homs en un sopar a casa del primer. El president de la Generalitat va avalar aquella entesa amb CiU a esquenes al PSC, que ja s'olorava que portaria problemes a Zapatero.

Aquell dia Maragall va signar la seva acta de defunció política. Ho explica a les memòries. El líder del PSOE va optar per rellevar-lo i Montilla va ser l'escollit. A Artur Mas li feia por l'impacte que podria tenir Montilla com a candidat, per si mobilitzaria els electors de sensibilitat espanyola.

Arran del controvertit pacte final de l'Estatut, Zapatero s'havia compromès amb Mas a encetar una relació de flair play amb CiU i respectar el guanyador de les següents eleccions catalanes. No estava clar en aquell moment si es produiria una onada del cinturó a favor del PSC, com a les generals. Mai no s'havia presentat un candidat d'origen andalús. Les coses van anar d'una altra manera. El PSC va caure de 42 diputats a 37, i seguia sumant pel pèls. I Montilla va apostar per refer el tripartit desafiant a l'acord de fair play que Zapatero tenia amb Mas.

Però l'enfrontament amb Zapatero no va ser real. El lider del PSC va oferir al president espanyol un tripartit amb millors condicions, i el líder del PSOE s'hi va avenir. Aquest va ser el preu: El PSC seguiria a la presidència però posant el requisit a ERC de no fer soroll independentista al govern. Montilla ho va traduir en fets rotunds, imposant la sordina. Va suprimir la conselleria en cap que li corresponia altre cop a Carod i va deixar-lo en vicepresident, que no té competències de coordinació sobre les conselleries.

Joan Puigcercós es va avenir a aquest canvi, perquè deixava disminuït Carod. Hi ha episodis molt sucosos d'aquells dies. Es va produir pocs dies després aquell significatiu capítol de l'absència de la bandera espanyola a Governació. La Vanguardia ho va denunciar i Montilla va obligar Puigcercós a hissar-la immediatament. No era broma, Puigcercós estava incomplint el pacte amb Zapatero de no fer remor independentista a l'executiu.

El PSC va presentar l'acord amb Zapatero com si Montilla hagués plantat cara al president espanyol. És un mite fals que repeteixen els violinistes del tripartit. Tot va ser molt més tranquil. Simplement Montilla va posar més pes al seu platet de la balança endolcint el segon tripartit als ulls de Zapatero. Va ser aquest el gran pacte real. ERC ha complert fil per randa la condició de bon comportament que li va exigir Montilla per reeditar el govern. Fins i tot la llei de consultes preveu el permís previ de l'Estat. És per això que aquesta legislatura no és pas ERC sinó ICV qui fa soroll al govern. A ICV mai no li va posar el PSC aquest requisit i Montilla no va calcular prou les nefastes conseqüències de situar Joan Saura a Interior.

El primer secretari del PSC va en compte de no causar problemes a Zapatero per no acabar com Maragall. Fa advertiments verbals, però no pressiona el govern del PSOE amb la força suficient perquè compleixi el finançament, ni tampoc el traspàs de competències. No passa del sac buit del no acord, i presenta això com si fos plantar-se. No se'n surt en la negociació perquè no usa els 25 diputats del PSC al Congrés. Tem que Zapatero li retirés la confiança que van negociar a l'inici de la legislatura. No s'atreveix a assumir aquest risc, però aquesta por també li pot costar la presidència. La crisi obliga a resultats.