Opinió

Si aquest diumenge els catalans haguessin d’anar a les urnes per escollir un nou president, segurament Artur Mas podria ser investit sumant els seus escons als del Partit Popular o d’Esquerra. Però en l’any de legislatura que encara queda per consumir, caldrà veure si el delfí de Pujol és capaç de mantenir els metres d’avantatge. I, sobretot, encara és aviat per saber si el quilòmetre 32 de la marató del líder de CiU -el moment de la cursa que es considera fatídic pels fondistes- li passa factura entre els votants. El quilòmetre en qüestió va ser l’acord de finançament entre els governs de Catalunya i Espanya on Convergència va demostrar que això d’anar de banderers de les reivindicacions per la banda hard no és el seu fort. I és que els seus 30 anys de trajectòria pactista amb Espanya no eren el millor aval per pretendre passar per Maulets i voler deixar la resta de botiflers en amunt.

Davant d’aquesta perspectiva en què si la legislatura s’esgotés demà Mas podria triar fer govern amb el partit hereu del 18 de juiol de 1936 o el de Macià i Companys, potser caldria demanar-li si la signatura davant de notari de no pactar amb el PP s’ha extingit o continua vigent. Més que res perquè després de l’acord pel finançament entre Catalunya i Espanya del passat juliol va emergir el PP de debò, el de ‘Cataluña se lleva los dineros’ a l’estiu de l’or de Moscou durant la República. L’entranyable dirigent d’Unió, Josep Sànchez Llibre, ja va dir aquest estiu que la millor manera d’aplacar la catalanofòbia era que CiU tingués ministres a Espanya. Segur que Alícia Sànchez-Camacho i Mariano Rajoy estarien encantats de cedir la presidència catalana a Mas i deixar la porta oberta a reeditar l’acord 1996-2004 a Madrid, amb Duran d’alcavot en cap de l’operació.

Però, i si Artur Mas no governa? Recoder ja envia als periodistes articles amb reflexions personals sobre la sentència del Constitucional, un àmbit que no li toca massa directament en el dia a dia de l’alcaldia de Sant Cugat. Carles Campuzano que s’ha fet gran a Madrid. Josep Rull que encara és jove. Els neoliberals que s’han agrupat. El pinyol. El pinyol del pinyol. Els davidians. La vella guàrdia. Jordi Pujol i Soley. Els joves de la Jota. El d’en Felip. Els convergais. Els indepes d’Alfons López Tena, Tremosa, Àngel Colom i Èric Bertran. L’unionisme de Duran i Lleida.

Serà una de les respostes més esperades del proper curs. Tant si governa com si no, cap on anirà el partit-moviment que ha ocupat la centralitat catalanista del darrer quart de segle? Més pacte amb Espanya i gestió de l’autonomia esguerrada o posar les bases per a un salt endavant?

Vist amb perspectiva, la fórmula de cal notari no era pas un mal invent. Si el pou de la desconfiança dels ciutadans cap a la classe política segueix sense conèixer fons, potser deixar per escrit què serà irrenunciable per cadascú en cas de poder formar govern seria una bona opció de mirar d’invertir aquesta tendència de desconfiança i frustració. Tots els candidats, a la notaria. Mas i Puigcercós haurien de ser els primers en donar exemple i certificar fins on estan disposats a arribar. Paraula i transparència és credibilitat. No és una qüestió menor. I menys si és el futur de Catalunya el que està en joc.