"La percepció que està aconseguint fer quallar Joan Carretero és la de qui llença la pedra i amaga la mà. Publica l’article en què s’interpreta que insta a crear un nou partit que demani la independència com a únic punt al programa electoral però s’afanya a explicar els dies posteriors que ell no el liderarà"
Joan Carretero té un problema que no es diu tres per cent. Joan Carretero té un problema que es diu percepció. No pot ser que cada vegada que el líder d’una part de la militància d’Esquerra fa algun pronunciament públic hagi de córrer a matisar-lo a les 24 hores. Ja va passar amb l’acta fundacional de Reagrupament, aquella mítica crònica de Jordi Barbeta a La Vanguardia que s’iniciava amb el ‘un fantasma recorre el Pirineo, el fantasma del Reagrupament’. L’exconseller també va haver de sortir a corregir aquella informació sobre la no imminència de la presentació del corrent crític i més endavant negar que la seva opció fos un pacte amb CiU com s’havia intuït. En aquest negoci, són les percepcions el que compta.
En aquesta darrera setmana, nou pronunciament de Joan Carretero a través de l’Avui -com no- a les 24 hores de la notícia que donava aire i estabilitat a Esquerra com no tenia feia mesos, l’acord de l’Auditori entre Carod i Puigcercós. Tothom sense excepció interpreta que Carretero està demanant la creació d’un nou partit. L’endemà, la història es repeteix: nota de premsa de Reagrupament per desmentir-ho.
Però més enllà de les interpretacions periodístiques, la percepció que està aconseguint fer quallar Joan Carretero és la de qui llença la pedra i amaga la mà. Publica l’article en què s’interpreta que insta a crear un nou partit que demani la independència com a únic punt al programa electoral però s’afanya a explicar els dies posteriors que ell no el liderarà tal i com comentava
Vicent Sanchis aquesta setmana a
El Singular. No és la primera ocasió que això passa i sovint també, tornem a les percepcions, ha semblat que Carretero seguia segons quin camí perquè no podia aturar el seu entorn més immediat al Reagrupament. Un entorn que si hagués tornat a ocupar direccions generals -per posar un exemple a l’atzar- en el segon govern d’Entesa pronostico que no hauria obert boca.
Però el pitjor error que ha comès Carretero és haver menyspreat la direcció del seu partit que és representant de la voluntat majoritària de la militància d’Esquerra Republicana. És de sentit comú que la direcció de qualsevol formació vulgui parlar amb el dirigent que representa una part de la militància si s’interpreta que aquest fa una crida pública a una escissió. Per tant, Carretero no es podia negar a trobar-se amb el Secretari general d’Esquerra i al mateix temps baixar a Barcelona a presentar un llibre, ni que fos la fantàstica obra del
company Canosa. On queda el ‘a les ordres’ que Carretero va dir a Puigcercós i Ridao l’endemà del Congrés d’Esquerra d’ara no fa ni un any? En quin partit seriós els militants van fent pronunciaments de tot tipus als mitjans de comunicació i no han de donar explicacions?
Àngel Colom i Carles Muñoz Espinalt van
vendre’ns que el 1992 seria l’any de la independència. I aquí seguim. El projecte de l’alliberament nacional és massa important com per anar fent promeses i invents electorals que prometin la fórmula de la
Coca-cola per arribar a un objectiu tan seriós i pel qual tanta gent se l’ha jugat com és la independència de Catalunya. No podem seguir cremant generacions de militants amb falses expectatives que només porten a l’esgotament i la frustració.
La sociologia rigorosa diu que Esquerra ha perdut molt més suport popular pels cops de volant, les declaracions fora de to i per la imatge de poca seriositat amb el guirigall intern que no pas per haver renunciat a la
puresa independentista que alguns volen fer creure. Entre la demoscòpia fonamentada i la tertúlia del bar Cloda em quedo amb la primera. Entre el país real i el
búnker, entre els votants i la militància, també hi ha diferència de percepcions.
Guardo un molt bon record de l’etapa en què Carretero i el seu equip van ocupar la setena planta de la conselleria de Governació de la Via Laietana. Recordo aquell home sobri vingut del Pirineu que semblava recollir l’herència d’Estat Català. Però amb els darrers esdeveniments em sap greu que hagi passat de digne hereu de l’independentisme d’ordre a un dels molts representants de l’independentisme
FAIero. El Joan Carretero (i Grau) de la setena planta de Via Laietana 26 ja és història. Em quedo amb aquell Carretero, em guardo aquell record. I és que, senzillament, sóc dels qui li agrada quedar-se amb les bones percepcions.