Opinió

El diari Avui ha iniciat un camí altament perillós, un camí que el pot dur a la mort en molt poc temps. No hi ha un altre desenllaç quan els lectors d’un diari se senten traïts per la seva línia editorial. El més greu del cas, però, és que aquesta inexorable davallada és fruit d’un vell pla socialista de destrucció dels tres tòtems de la comunicació catalana: TV3, Catalunya Ràdio i l’Avui. Es tracta de despullar aquests mitjans del component sentimental que va acompanyar la seva creació i d’esborrar-los de l’imaginari català com a elements referencials per tal que es produeixi una desafecció. Després, de la desafecció a l’abandonament, només hi ha un pas. “I això, per què?”, es preguntarà algú. Doncs perquè uns mitjans catalanocèntrics potents, serien letals per a un PSC-PSOE que és al•lèrgic a la catalanitat i que troba en l’espanyolitat l’única font dels seus vots. Uns vots, ves per on, que mai –mai- no li han permès guanyar les eleccions catalanes. Per això no en té prou amb la destrucció de TV3, de Catalunya Ràdio i de l’Avui, també necessita fer el mateix amb Esquerra. I ho ha aconseguit. Ja s’ha vist que aquella Esquerra que abans de la creació del segon tripartit havia estat un magnífic motor de l’independentisme és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants.

Fixem-nos, per altra banda, que aquesta pèrdua espectacular de militants i de votants d’Esquerra és indestriable de la pèrdua d’espectadors de TV3, d’oients de Catalunya Ràdio i de lectors de l’Avui. La desafecció és absoluta perquè tant el partit republicà com els mitjans esmentats han deixat de satisfer les expectatives d’aquells que els seguien. Esquerra no sols ha deixat de ser un partit independentista sinó que s’ha transformat en un partit conservador, i TV3, Catalunya Ràdio i l’Avui han esdevingut òrgans al servei del tripartit. Un tripartit sense cap més projecte que perpetuar-se en el poder en qualitat de gestionador de les engrunes signades per Esquerra en un grotesc, humiliant i inadmissible acord de finançament que la història jutjarà. Mentrestant, però, els altaveus mediàtics i l’estol d’opinadors i tertulians al servei del règim –per això se’ls contracta- menteixen i canten les excel•lències d’una estafa política que consagra la dependència financera de Catalunya, que eternitza l’espoli que patim i que ens aboca irremisiblement a l’asfíxia.

I és aquí on entra l’Avui, una empresa teòricament privada que es presenta com a independent i immaculada, però que ha llançat una campanya de criminalització de la dissidència i de glorificació de la claudicació del govern. Les pàgines “informatives” signades per Mar Jiménez i l’allau d’articles de veus claudicants demanant a CiU que “no es descentri”, que “no s’aïlli”, que “no caigui en el buit”, així com l’intent d’intimidar-la qualificant la seva posició d’“impròpia de qui vol governar” o el vergonyós editorial del dia 14 acusant-la d’electoralisme –què són si no la campanya esmentada, el discurset de Montilla i l’aparició de Puigcercós a TV3?- mostren clarament les cartes marcades de l’Avui. El diari, fins i tot, ha iniciat una campanya de desprestigi contra Joan Laporta perquè aquest, amb tot el dret com a català i com a president d’una de les institucions més importants del país, ha dit obertament que aquest acord de finançament situa Catalunya “molt a prop del ridícul”. L’Avui, per tant, ja és a les mans de la Secta i la Secta ha donat una consigna: tots contra la dissidència. Això, és clar, ha fet vessar el got de la paciència de molts lectors i subscriptors que han decidit que, ben mirat, als quioscs hi ha un diari molt més catalanocèntric que es diu El Punt.

Potser algun dia l’Avui descobrirà que la diàspora d’aquests lectors i subscriptors té la mateixa naturalesa que la imparable diàspora dels votants i militants d’Esquerra. El Partit Socialista ja ho sap i es frega les mans.