Agustí Colomines

Segons expliquen les cròniques dels diaris, la Fundació Romea per a les Arts Escèniques, que dirigeix Calixto Bieito, va decidir convidar Don Alfonso Guerra perquè inaugurés la temporada a la mateixa sala del teatre. I així va ser dilluns passat. Tenint en compte que a Bieito li agrada l’escàndol per suplir determinats dèficits creatius seus, l’aposta perquè aquesta antigalla del socialisme hispànic inaugurés la temporada teatral era magnífica. I encara ho era més perquè és evident que aquest senyor, que ha estat vicepresident espanyol i tot poderós controlador del PSOE, fa anys i panys que es dedica a la comèdia, sobretot quan es nua al coll un ridícul mocador de color vermell pintallavis per assistir a les matinals socialistes que busquen animar la penya amb frases cèlebres.

També conten les cròniques que «l’esdeveniment va tenir un notabilíssim èxit de convocatòria i va acollir un públic heterogeni. Des del crític teatral Ricard Salvat a representants del gremi polític com el conseller d’Agricultura, Joaquim Llena, o l’alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz. I, també, convidats insospitats: un parell de membres de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) agitant pancartes amb un lema customitzat per al que va presumir d’haver-se “cepillado” l’Estatut: “Ni Guerra ni TC decidireu en contra del nostre poble”». Aleshores es va muntar un aldarull monumental. Caram amb els de la PDD! No sé de quin sector devien ser, però ho sospito. Calia fer aquesta acció d’intolerància com és interrompre l’acte amb crits o pancartes per refusar les idees d’un personatge més naïf que altra cosa? Personalment, crec que no. És que aquests pretesos patriotes catalans no s’adonen que amb actes com aquest serveixen amb safata a l’enemic l’ocasió d’esbombar una frase grandiloqüent com la que va dir Guerra i que va ser aplaudida pel públic a cor què vols: «No es preocupin, un esperit d’intolerància semblant va acabar amb la República de què parlaré». Ja està dit i la sospita que els nacionalistes, els sobiranistes o els que defensen el dret a decidir del poble de Catalunya són una colla de ximples feixititzants, que neguen la llibertat d’expressió a tot bitxo vivent.

A mi Don Alfonso Guerra em cau fatal. És més, crec que és un nacionalista espanyol que fa ús del socialisme com els polítics de la Restauració se servien del liberalisme per assegurar-se el domini caciquista de les masses mal informades, desesperades o desarrelades. El seu discurs intel•lectualista, que és més deutor d’aquella comicitat del barroc espanyol que de la raó il•lustrada, és arnat, demagògic i populista com el d’un altre emperador: Don Alejandro Lerroux. Però servidor, que ni gratuïtament no aniria a escoltar mai a Don Alfonso, no el faria callar mai de males maneres. Aquesta és (o hauria de ser) la diferència entre els demòcrates de veritat i aquells que no ho són. De la mateixa manera que sóc totalment contrari a la il•legalització d’ANB perquè l’argument de la Fiscalia, de l’advocat de l’Estat i finalment del Tribunal Suprem que aquest partit estava instrumentalitzat per ETA i era continuador de l’activitat de Batasuna, em sembla fal•laç (perquè sinó això mateix s’hauria haver hagut d’aplicat, oi?, al PSOE quan es va descobrir la trama dels GAL), també sóc contrari a les bretolades estètiques de determinats defensors de la terra. En totes dues actituds hi ha un idèntic germen totalitari que em produeix urticària. Com he dit en veu alta moltes vegades, servidor no va necessitar que assassinessin Ernest Lluch per estar en contra de la violència etarra. Ja hi estava quan ETA matava guàrdies civils. Vull dir que la pervivència del nacionalisme català ha estat gràcies, precisament, a l’assumpció irrenunciable de la democràcia com a substrat bàsic de la reivindicació nacional.

Així doncs, a Don Alfonso Guerra i tot el que ell representa, incloent-hi el federalisme espanyolitzant del PSC, se’l combat amb idees i no pas amb numerets d’estar per casa. Uns altres ximples que li van etzibar un tret al genoll al predicador de la COPE són, en part, els responsables de la fel que aquest energumen destil•la cada matí. En fi, combatem Guerra i els seus aliats (alguns dels quals, per cert, curiosament branden estelades independentistes) amb el pensament. Per tant, recomano als dos intrusos de la PDD que van interrompre el discurs de Guerra que es dediquin a fer accions més efectives i menys mediàtiques: per exemple, escampar la consciència nacional entre una població en plena crisi de catalanitat, diguin el que diguin els dos López, Tena i Bofill, i el seu Cercle d’Estudis Sobiranistes. Ens entenem, oi que sí?