Agustí Colomines

L’altre dia estava en l’acte de presentació del llibre de memòries, Euskadi sin renuncias, del conseller basc de Justícia i Treball Joseba Azkarraga, el qual va tenir lloc a l’Euskal Etxea de Barcelona. En acabar les intervencions i abans de fer el vinet de rigor, una senyora madura, ben vestida i amb pentinat de laca, em va passar pel costat i, de cop, em diu que una persona com jo (ella va voler qualificar-me de convergent, per bé que no milito en cap partit) no té cabuda en un acte com aquell. La veritat és que em vaig emprenyar, i vaig replicar a la senyora que, d’entrada, s’estalviés els qualificatius. Aleshores la senyora, amb cara de no haver passat mai per cap barricada, em retreu el meu mal caràcter (que és la brama que escampa un diari digital familiar que fa anys que viu de la “moma” i d’on surt, també, bona part de l’odi entre nacionalistes que hi ha en aquest país). A la senyora en qüestió —que deia que estava farta d’escoltar-me— només li vaig recordar si havia entès alguna cosa del que havia explicat el conseller Azkarraga sobre els nacionalistes que ha matat ETA. Al final la vaig deixar estar, convençut que no es mouria ni un mil•límetre de les seves certeses absolutes. Hi ha un aspecte de l’independentisme oficial català que trobo francament insuportable: la histèria i els retrets. I potser hauríem de començar a dir en veu alta que hi ha gent, com l’inflamat propietari del diari digital i la senyora ruixada de laca, que més que independentistes són totalitaris que s’aprofiten de l’independentisme per deixar campar a plaer els seus fantasmes i buscar traïdors a tot arreu.

És per això que la personalitat —el tarannà, que diem en català— i l’acció política que promou Alex Salmond al capdavant de l’independentista Scottish National Party em sembla saludable. I és que Mr. Salmond, que ha estat líder de l’SNP en dues tongades —del 1990 al 2000 i del 2004 fins ara—, tot i ser considerat un dels representant de l’ala més “radical” del partit (per esquerrà i per decididament independentista) no és un sectari. Quan amb motiu del seu viatge oficial a Catalunya he llegit que Salmond no acceptava fer comparacions entre la seva nació i Catalunya amb relació als camins que s’han de seguir per obtenir la independència (“en el camí cap a la independència, cadascú ha de fer el seu” —ha dit), vaig pensar que, segurament, la seva manera d’entendre la política era molt més madura, natural i realista que no pas la d’un determinat independentisme català, que un dia queda fascinat per Bossi, l’endemà pel Parti Québécois, l’altre per Montenegro i així anar fent… fins que, de tant imitar coses estranyes, s’arriba a la conclusió que per construir un Estat propi el millor és fer president del país un federalista regionalista que fins i tot és incapaç de quadrar-se (més enllà de les salves lingüístiques pròpies dels mítings) davant del govern que l’ofega econòmicament. És clar que la teoria d’aquest independentistes que estan tan complaguts amb un president lligat de mans i peus al PSOE és que “tanto monta, monta tanto”, Artur Mas que José Montilla. I el millor de tot és que hi ha qui ho creu de veritat.

L’independentisme tranquil d’Alex Salmond és aquell que es permet el luxe de dir que ni ell ni el seu partit volen trencar ni amb la monarquia britànica, ni amb Europa ni amb la mancomunitat de països anglosaxons: “Volem ser un país independent dins de la Unió Europea i continuar mantenint relacions amb el Commonwealth. En aquest sentit, també estem a favor de la monarquia perquè la reina Isabel II és la reina de tots; també la reina d’Escòcia”. S’imaginen què li diria la senyora que em va increpar a mi a qui gosés proposar aquí un independentisme de nova generació, que és aquest de trencar sense trencar, amb Joan Carles I com a rei del catalans? Doncs jo sí que m’ho imagino, perquè des de fa cinc anys que tots aquells que volem la independència d’aquest país per la via tranquil•la, allunyats de les extravagàncies dels sectaris, sabem que la plena sobirania pot adoptar formes ben diverses i que, a més, com que nosaltres no tenim la sort dels escocesos que el govern central admeti el dret a decidir dels catalans sense problemes, ens cal més unitat, imaginació i força que l’SNP, posem per cas, que té 47 diputats (de 129) al parlament d’Escòcia, 7 parlamentaris a Westminster, 2 europarlamentaris i 363 regidors.