Melcior Comes

-Deixa que t’expliqui un secret. Abans de divorciar-me el primer pas que vaig fer va ser imaginar-me la vida en solitari. Crec que va ser un pas decisiu; comences per imaginar-t’ho tot, la teva nova vida, sí, te la pintes a tu mateix davant els ulls, i comences a assaborir les imatges del futur abans de què arribi. Com una pel•lícula. Cinema mental i gratuït, i en català, és clar. Suposo que és el que fem sempre, però: abans d’anar de vacances també ho projectem, somniem desperts, ens veiem fent ja les coses que farem quan arribi l’hora.

—Sí, tot això és molt interessant, amic meu… Però jo no vull divorciar-me. Ni tan sols em vull casar. I sobre les vacances, què vols què et digui? Jo no en faig: sempre he d’escriure alguna cosa. Per mi no hi ha diferència entre un dilluns o un diumenge. Entre l’agost i el gener. Però la teva reflexió em sembla molt vàlida. Mira aquest llibre: Crònica de la independència, de la Patrícia Gabancho, el qual et dóna la raó en això que dius.

—¿En quin sentit?

—L’obra planteja un joc, un repte: fer com si la independència del país ja s’hagués aconseguit. Sí, el divorci ja s’ha consumat. I el que fa el llibre és seguir els passos del que va passar des de molts d’anys després, l’any 2037, quan Catalunya és sobirana, fins i tot té presidenta…

—Interessant. ¿I la independència, quan arriba?

—L’any que ve, així de ràpid. El 2010. La gràcia és de la manera en què arriba, la qual ens és presentada amb una coherència fortíssima, gairebé inapel•lable. Una declaració del Parlament Català, el pròxim mes de maig i llestos. Sí, sí.

—¿I això és versemblant? Aristòtil diu a la Poètica que…

—Calla. Mira’t el llibre i m’ho dius tu. Jo només puc dir-te que el llibre funciona, que engrapa i persuadeix. I amb quina gràcia! Vull dir que arriba un punt, mentre el llegeixes, que et dóna la impressió que perfectament les coses podrien anar així. O més encara. Que aniran així, a la força. I és que aquesta senyora, l’autora, la Gabancho, és molt intel•ligent. Buf, quina lucidesa. No li escapa rata: així ho diria un mallorquí.

—No comencis a parlar en dialecte que llavors no hi ha qui t’entengui. Però explica’m més coses, a veure.

—D’acord. Catalunya té un nou president, l’any que ve. ¿I saps qui és? Miquel Roca i Junyent! ¿t’imagines? Sí, l’advocat. El sant pare de la Constitució Espanyola. Cap de llista per Convergència!

—…

—No facis aquesta cara. A més, el país que projecta l’autora és el nostre: el Constitucional ja ha retallat l’Estatut i ha mossegat de mala manera el català, reduint-nos a ser una región, així, en tota la sordidesa de la paraula. Región, com en una novel•la de Juan Benet. Volveràs a región.

—No comencis amb cites literàries… Continua.

—La crisi global ha fet molt de mal, també. I ni finançament ni res. Castells s’ha rebel•lat i és considerat un heroi. El PSC s’ha dividit. Ciutadans ha desaparegut. A Madrid, Gallardón és president del Govern d’Espanya…

—Sí, a mesura que ho expliques jo m’ho vaig creient.

—Una cosa que fa que el llibre tingui més grapa és que es fet com un aplec de materials. Un investigador del futur, un fill de l’autora, fa un seguiment de com es va orquestrar tot, i recull articles de la premsa del seu passat, és a dir, del nostre futur. Els titulars, els editorials. A més d’entrevistes a personatges que ho van viure de prop, els quals van explicant així, d’aquesta manera tan càlida, com va manegar-se l’Estat Català.

—¿I va ser així de senzill? Declaració unilateral i la glòria?

—No, no. L’autora no s’enganya. Hi ha aldarulls. Es parla d’un mort, de bombes. Algunes destrosses menors. Els espanyolistes que volien tornar a la mare Castella, fent xivarri. Crits. Vidres trencats. Però, fet i fet, res d’excessiva importància. Sense èpica, tanmateix, com sempre, per altra banda, en el país. Catalunya calmosa. Tranquil•litat que ja ens arreglarem. Els d’Espanya no arriben ni a enviar-nos els tancs, i això que se’ls tem, un tòpic això dels tancs, oi? I de seguida Brussel•les ens reconeix. I França…

—Bufa!

—El que més m’ha agradat són els articles, però. Tot i que les entrevistes tenen molt de suc. La que fa a un Jordi Barbeta octogenari, quan l’autora ja és dona per morta, és una meravella. A més, Gabancho parodia l’estil, la retòrica, la manera de fer d’algunes plomes del país, les quals ens presenten com van veure la independència durant aquells dies del passat.

—Del futur, vols dir. ¿Qui són? Però parla més fort, que el xivarri d’aquest bar no em deixa sentir-te… Fixa’t quines dones més belles que acaben d’entrar, flors perfectament capitalistes.

—Ai, belleses agudes. Catalanes de trenta-cinc anys. Solteres alegres i completament pròsperes. Però no em distreguis!

—Continua.

—Són periodistes com el Salvador Cot, els que trobem imitats, opinant sobre la futura independència. El Villatoro. El Xavier Bosch. El Joan Barril. Tots ben encertats, definits, ben observades les giragonses dels estils respectius…

—Fa uns estius, en Sergi Pàmies va fer articles també emulant els escriptors més llegits…

—Bé, del llibre m’ha agradat molt la paròdia del Quim Monzó, tan concentrat en minúcies, en el fons tan trivial. I d’aquell senyor arlequinesc, que parla amb el cap del bou a la taverna de Madrid, el cronista Enric Juliana, el de la mitja distància, l’autor d’aquell llibret còmic, La España de los pingüinos…. Llàstima que hi hagi gent tan intel•ligent i tan errada…

—Veig que val la pena, no?

—El llibre? Sí, sí. És un prodigi. Fins i tot diu que Mallorca (suposo que vol dir les Illes Balears) se sumen a la festa i s’ajunten a l’Estat Català, això sí, al seu ritme, deu anys més tard.

—Sí? Això és gairebé pornografia! No m’ho crec!

—Doncs mira, així és. Si no t’ho acabes de creure, però, fes un cop d’ull al llibre, que inclou unes entrevistes amb experts en diferents temes catalans del futur, converses radiants, tomben d’esquena. Quina capacitat de projecció… Geopolítica! Un futur sense funcionaris! La senyora ha fet un treball digne de Tocqueville, d’un Tocqueville abeurat de Maquiavel i de Manuel de Pedrolo.

—Ha, ha! Doncs mira, m’has convençut. Des que estic divorciat tinc molt temps lliure, i poca feina, així que me’l vaig a comprar i a veure si m’arregla el cap de setmana. ¿Una darrera copa?

—No. I faràs bé de comprar-lo. El llibre fa pensar, és entretingut i tan encertat com la penicil•lina. Bé, amic meu, paga’m el beure que tinc pressa. He de fer un article pel singular digital.

—Jo em quedo aquí abans d’anar a la llibreria. Em sembla que una dama m’ha fet l’ullet. Catalunya és trista quan s’és solter i a sobre s’està encadenat a una Espanya tan gris.