Agustí Colomines

Començo a creure que en aquest país hi ha una pèssima cultura política que abasta fins i tot els partits polítics i els comentaristes. Deixant de banda la malaltissa tendència que té molta gent de parlar malament de tot i de tothom (pel que sembla li ha arribat el torn de les crítiques a la PDD), el que més ràbia fa és el munt de bestieses que s’arriben a dir en nom de la causa catalana d’alliberament nacional. Com que al nacionalisme català sempre li ha agradat més l’antipoliticisme nacionalista d’Àngel Guimerà que la manera moderna de fer política del policy-maker que fou Francesc Cambó, potser ens passa el que ens passa per culpa nostra. I potser encara ens passa poc, atès l’augment d’il•luminats a qui satisfà que la massa els aplaudeixi per la seva bravura de paper.

De vegades, assisteixo a actes en els quals, en teoria, m’hi hauria de sentir còmode perquè en comparteixo els anhels. Però no, no me’n sento, de còmode, perquè, a pesar que en aquests actes es defensi la llibertat de Catalunya, la independència o un finançament just, la manera de fer-ho em neguiteja. Algun cop fins i tot he sentit vergonya. S’exageren fins al ridícul les debilitats del polítics amb la típica arrogància populista de qui es refugia en les certeses absolutes que tothom coreja a plaer. Són els que creuen tenir la raó sempre. Tenim dret a la independència –proclamen a cor què vols– i només cal que ens atrevim a reclamar-la perquè, de cop i de la manera més natural i pacífica, Catalunya esdevingui un nou Estat nació dins del marc de la UE. I és que és per a aquesta mena de gent assolir els drets nacionals és tan fàcil, tan just i tant evident, que si la independència de Catalunya no s’esdevé (de València i les Illes no se’n diu res, per si de cas l’equació falla), és, senzillament, per culpa de la política. Més en concret, per la traïció dels líders. Una tesi que també abonen aquells que fan crítica de l’establishment quan resulta que ells són part, també, de l’statu quo, encara que la gent no ho sàpiga, perquè ocupen càrrecs de confiança del Govern en consells d’administració o coses així.

El retret que un servidor faria als líders polítics és no haver sabut fer de la política una font de pedagogia, com reclamava insistentment el socialisme noucentista. Allò que contraresta l’antipolítica és, precisament, una bona política. En aquest sentit, els partits no han estat escoles de formació de veritat i els quadres són, sovint, persones amb molt poca preparació, per bé que puguin ser audaços. L’altre dia comentava amb un company de la meva facultat un fenomen paradoxal: fins i tot als països africans més corruptes, els líders han estudiat a la Sorbona, a la London School of Economics, a Harvard o a Yale. Aquí, com vostès ja saben, la manca de preparació entre els càrrecs governamentals comença a ser alarmant. Tenir un títol universitari no és garantia de res, ja ho sé, però que no tenir-lo sigui habitual entre molts responsables polítics –especialment del tripartit– més aviat hauria de causar alarma. Tanmateix, com ja indicava l’amic Álvaro en el seu article de dilluns en aquest mateix portal, les estructures escleròtiques dels partits són iguals en tots els casos. Costa molt que hi hagi que s’atreveixi a arriscar en política quan hom no té cap més sortida professional.

Els 21 mesos de campanya de BaracK Obama fets a la manera que és fa política aquí haurien estat insuportables. Oi que sí? Ja saben per què, doncs. El millor que podem fer per regenerar la política és que comencem a desfer-nos dels buròcrates i dels messies; dels dogmàtics i dels mesells; dels aprofitats i antipolítics, perquè tots ells són, al capdavall, la llavor de la mala política.