Agustí Colomines

Segons un conseller republicà del govern Montilla, ara resulta que hem de resignar-nos davant el mal finançament que s’augura atès els reiterats incompliments de Rodríguez Zapatero. I aquest conseller ho diu sense empatxar-se, amb aquell cinisme que el caracteritza. I és que aprofita l’avinentesa per indicar que aquest o qualsevol altre finançament serà sempre un pedaç perquè la culpa és de l’oposició —¬de dretes, no cal dir— que va pactar l’Estatut amb Zapatero. Per què els republicans són sempre més exigents amb els nacionalistes catalans que no pas amb el federalistes a qui s’han encadenat perpètuament, els qual, a més, no volen fer ús dels seus 25 diputats per condicionar el govern espanyol?

Els republicans, almenys els que manen ara, són sempre la cavalleria dels socialistes en contra dels nacionalistes. Un exemple. Ara que el PSE, els germans federats del PSC a través del PSOE, pacten amb el PP per fer fora el PNB (i EA i EB, tot cal dir-ho) de la lehendakaritza, per què els republicans no munten el mateix sidral que van muntar quan CiU es va aliar amb Aznar? No. Els republicans estan tan domesticats pels socialistes que fins i tot fan una interpretació esbiaixada de les conseqüències del que ha passat a Euskadi. Ja la deuen haver escoltat, oi? Com que Zapatero s’ha quedat sense aliats estables al Congrés per la patacada del BNG i la punyalada nacionalista espanyola al PNB, sembla ser que s’ha obert la gran oportunitat per a Catalunya. I a partir d’això es reclama unitat de les forces polítiques catalanes per aprofitar l’ocasió.

Està molt bé que es reclami unitat. Però a qui se li ha de demanar primer que adquireixi aquest compromís? A l’oposició o al partit del president Montilla que, ves per on, és la branca catalana del PSOE? Quina garantia ofereixen els republicans, no a l’oposició, sinó al país, que els 25 diputats del PSC, que és el partit amb el qual comparteixen el govern no faran com quan es negociava l’Estatut a Madrid? És que aquests republicans tan exigents amb els nacionalistes catalans no recorden que el PSC estava a tots dos costats de la taula negociadora? Què ha canviat ara si és evident que els socialistes catalans tenen dos ministres i uns quants alts càrrecs a Madrid? S’imaginen vostès la diputada Chacón votant en contra del govern del qual forma part? No, oi? Doncs per què els republicans es volen fer creure que això és possible?

Hi ha una certa perversitat en la posició dels republicans. La resignació republicana és per protegir els socialistes i la seva cançó de l’enfadós sobre la data —¬les dates, caldria dir—¬ límit per tancar un acord de finançament. Per què els republicans accepten, per exemple, el que deia Miquel Iceta ahir, que el pacte “és qüestió de setmanes o mesos, però en cap cas serà més enllà de l'estiu”? Em fa l’efecte que no cal que els ho expliqui. Aquesta i altres declaracions en el mateix sentit són resultat de la impotència i de la manca de recursos polítics i reivindicatius dels socialistes i, en conseqüència, dels seus aliats republicans i ecosocialistes. Tanmateix, no cal que els digui que per als republicans tots els mals vénen del pecat original masista i del seu pacte de l’Estatut amb Zapatero. Que fàcil que és autoenganyar-se. O no?

I tornem al principi. La portaveu republicana al Parlament li fa la feina als socialistes una altra vegada, com l’inefable conseller, quan despatxa les propostes econòmiques d’Artur Mas d’abans d’ahir amb el tòpic que “prepara el terreny per un pacte de suport al PP a l’Estat davant la desestabilització del PSOE” perquè tot el que va exposar-hi era de caire liberal i de dretes. I, a sobre, ho ha barrejat amb la llei del cinema i no sé què més. La resignació republicana transvestida de dignitat esquerranista. Que pobre, redéu! I que inútil, també. Per a qui treballen aquests republicans? És que no s’adonen que després del que ha passat a Euskadi pactar amb el PP és d’esquerres?