Agustí Colomines

L’espectacle que ens oferirà el PSOE, transvestit de PSE, a Euskadi no ha d’estranyar ningú. I encara menys als catalans, que ja hem assistit a la representació d’un sainet semblant un parell de vegades. Els actors secundaris eren un altres, és veritat, més païdors que el PP, però l’actor principal és el mateix en tots dos casos: el PSOE en versió autonòmica. El propòsit també és el mateix en tots dos casos: desempallegar-se del predomini del partit nacionalista majoritari a pesar de continuar essent –un altre cop en tots dos casos– la força parlamentària majoritària. Suposo que els que a Catalunya van justificar l’entronització dels socialistes a la presidència de la Generalitat per propiciar l’alternança i coses com la regeneració democràtica, ara no faran escarafalls que a Euskadi passi el mateix amb l’ajuda de Rosa Díez. La pretensió dels socialistes bascos és ben legítima, tant com ho va ser la del PSC d’aliar-se amb els independentistes i els ecosocialistes per minoritzar el nacionalisme català. El que passarà d’aquí a uns dies a Euskadi va començar, doncs, a Catalunya el 2003. Qui no ho vulgui veure, que vagi a l’oculista.

La diferència entre Euskadi i Catalunya és que l’objectiu compartit del PSOE i del PP de desfer-se de la influència dels nacionalistes “perifèrics” (basada, i aquesta era la clau, en el fet de governar als respectius territoris), a Catalunya va poder passar millor perquè es va vestir d’alternativa “catalanista i de progrés” o d’entesa de les esquerres i els independentistes es van apuntar a convertir el nacionalisme en un mer decorat per a les gran ocasions. Això potser no ho entenien així els que esdevingueren independentistes governamentals, però els socialistes ja sabien què buscaven. I van obtenir el premi desitjat no una, sinó dues vegades. És obvi que el que volen els grups polítics és ocupar el poder per internar implantar el seu projecte, la seva visió del país i fins i tot la seva manera d’entendre el simbolisme i els sentiments de pertinença. Mirin els telenotícies de TV3 i no els caldrà preguntar qui hi mana, perquè són una barreja d’ideologisme capellanesc, naïf i “multiculti”, i la més burda crònica morbosa de successos. A més que la referència nacional d’aquest Telenotícies sempre és Espanya. En fi, que es difon Espanya en català.

Des del 2003, doncs, ja es veia a venir, almenys a Catalunya, quin és el projecte de Rodríguez Zapatero: “normalitzar Espanya” dins dels estàndards de la política europea, en el sentit de reduir el nacionalisme català i basc a l’anècdota, encara que de vegades hagin d’aguantar que els independentistes de cotxe oficial i menú degustació els bramin a l’orella amb coses com ara les seleccions i coses així, que no incrementen ni un pèsol el poder de decisió però que són molt lluïdes. I aquest ideal normalitzador el comparteix, evidentment, amb la dreta espanyola. En general, tots els pactes són resultat de l’afinitat electiva, per dir-ho a la manera de J. W. Goethe, dels que els subscriuen. Esclar que hi ha pactes que es fan per necessitat, però n’hi ha d’altres que es fan per construir projectes compartits. Quina mena de pacte farà el PSOE amb el PP a Euskadi? No crec que cap nacionalista basc o català tingui cap dubte sobre per què el PP permetrà que el PSOE governi en solitari a Euskadi. I a Catalunya? Què fonamenta el pacte d’entesa entre el PSC i ERC? L’ampliació de la sobirania? No, no ho crec, oi? Doncs què? Són les polítiques de benestar social? Angelamaria! Quina coartada més bona dels socialistes per atraure els sempre acomplexats independentistes, els quals, els agradi o no, no seran mai percebuts com d’esquerres de debò. Però és que l’independentisme governamental fa temps que no pensa.

A Euskadi passarà el mateix que a Catalunya, doncs, però en versió bèstia i magnificada, que és com passen les coses a allà dalt. L’efecte serà el mateix: que el nacionalisme majoritari i amb capacitat d’influir és la força central de la nació pròpia esdevindrà una força subalterna. Des del 23F de 1981 que s’intenta aconseguir una “normalització” de la vida espanyola que prescindeixi de PNB i CiU. Han trigat uns anys, però, com diuen els castellans, “quien la sigue, la consigue”, encara que hagin hagut de recórrer a aliats estrafolaris i es reclami fair play als que els han pispat la cartera. I això val tant per a Navarra com per a Euskadi. I també per a Catalunya, perquè no és el mateix ser president de la Generalitat que vicepresident, oi? Com tampoc no és el mateix tenir un president nacionalista català que un president català federalista espanyol. Ai, les amistats perilloses!