Víctor Alexandre

No hi ha res que estimuli més un sàdic que la pusil•lanimitat de la víctima. No hi ha res més gratificant per a una naturalesa dominant que la troballa d’una ànima en pena. És cert que es tracta d’una relació que, invariablement, acaba amb la desaparició d’aquesta última, però es dilata en el temps a causa del plaer morbós que tant l’una com l’altra experimenten. La dominant és prou llesta per saber que com més llarga sigui la vida de la víctima més durarà el plaer de ferir-la, i aquesta, per la seva banda, és incapaç d’imaginar-se la vida sense el gaudi del greuge permanent que l’altra li infereix. Aquesta és la relació entre Espanya i Catalunya. Espanya sap que Catalunya es reafirma per mitjà del dolor i Catalunya sap que Espanya fa el mateix per mitjà de l’agressió. Per això, malgrat que les agressions són constants i cada cop més humiliants, Catalunya continua encadenada a Espanya amb aquell posat tan seu de soferta màrtir eterna.

“És que no hi ha dret, eh?” ha dit el tripartit quan ha sabut que les ONG catalanes –unes 130- quedaran excloses de les subvencions públiques i hauran de plegar si no es vinculen a una ONG espanyola. Doncs sí, no hi ha dret. No hi ha dret que la ministra d’Educació i Política Social del país veí, Mercedes Cabrera, animi les ONG catalanes a fer-se espanyoles si volen continuar existint i no hi ha dret que, si segons el Partit Socialista, Catalunya és Espanya, les ONG catalanes no siguin considerades espanyoles. La senyora Cabrera, a més, per justificar la mesura, té el desvergonyiment de dir que es tracta “d’una competència d’àmbit estatal”, com si les ONG catalanes pertanyessin a l’Estat alemany o a l’Estat canadenc. Curiosa, per bé que clàssica, contradicció espanyola, aquesta, ja que palesa dues coses: una, que Espanya no considera espanyols els catalans; i dues, que el nacionalisme del Partit Socialista és tan totalitari i ferotge com el del Partit Popular. I és que totes dues forces polítiques comparteixen la mateixa identitària i malaltissa obsessió: Espanya, Espanya, Espanya.

Tanmateix, una cosa és l’agressió i una altra allò que la fa possible. I allò que fa possible aquesta mena d’agressions, diguem-ho clar, és la subordinació catalana, ja que el partit que governa Espanya és el mateix que governa Catalunya. Ho va dir el mateix Rodríguez Zapatero: “El PSC somos nosotros”. I va afegir: “Miquel Iceta está en mi ejecutiva”. Queda clar, per tant, que els escarafalls del PSC-PSOE a la imposició espanyola contra les ONG catalanes, amb la clara voluntat de destruir el teixit associatiu del nostre país i d’espanyolitzar-ne tots els racons, compta amb el vist-i-plau dels 25 socialistes catalans que aproven sistemàticament les decisions de l’executiva madrilenya. Amb tot, no és això el més greu. El més greu és que, tot i haver perdut les eleccions, un partit nacionalista espanyol com el PSC-PSOE, estigui governant Catalunya per gentilesa d’un partit independentista. Això sí que és escandalós. Ho és perquè estem parlant d’una gent que agredeix Catalunya, que la trepitja, que la degrada, que la humilia i que se’n burla. Però, és clar, quan es perd la dignitat, ja tot és possible. Diu Joan Puigcercós: “Em pregunto què pensarà la bona gent que va votar als socialistes per evitar que tornés el PP i ara resulta que el govern del PSOE vol fer allò que el govern del PP mai no va gosar fer”. Caldria respondre a Puigcercós el següent: “Em pregunto què pensarà la bona gent que va votar Esquerra Republicana pensant que votava un partit independentista i que ara veu com el seu vot ha servit perquè Catalunya es trobi a les mans d’un partit nacionalista espanyol”.