Opinió

De vergonyosa, des d’un punt de vista deontològic, cal qualificar l’entrevista que Manel Fuentes va fer el passat 1 d’octubre a Àngel Colom, secretari d’immigració de CDC, arran de la publicació a El Periódico d’una informació segons la qual Fèlix Millet va ajudar Colom a cobrir els deutes del PI amb diners procedents del Palau de la Música. Procedència que Colom desconeixia. Jo no havia sentit mai a Catalunya Ràdio un locutor amb semblants ínfules de fiscal llançant acusacions contra una persona entrevistada, faltant-li el respecte, saltant-se la presumpció d’innocència, escridassant-la, fent-li retrets i tractant-la com si fos un criminal. Mai ningú a Catalunya Ràdio no havia arribat a extrems tan reprovables. Ho escoltava i no em podia creure que el responsable del programa més important de la ràdio nacional del país arribés a uns nivells d’arrogància, de supèrbia i d’agressivitat tan elevats fins al punt que en només set minuts violés quatre articles del Codi Deontològic de la professió periodística, una professió que exerceix amb una retribució espectacular pagada per tots els catalans i que s’hauria de fer pública per raons òbvies. I és que tenim dret a saber quants milers d’euros ens costa el manteniment d’aquests comissaris polítics en l’àmbit de la ràdio i la televisió nacionals.

Entre els articles del Codi Deontològic violats per Manel Fuentes destaquen el 2 (no lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat), el 3 (només va considerar que potser s’havia excedit després que en el decurs del matí es produís una allau de trucades a l’emissora blasmant el seu comportament), el 6 (amb una violència verbal inusitada, va retreure a Colom que parlés per telèfon en lloc de fer-ho personalment a l’estudi i no va respectar el dret de les persones a no proporcionar informació ni respondre preguntes) i el 10 (que obliga a observar escrupolosament el principi de presumpció d’innocència). Em pregunto quines mesures prendran Catalunya Ràdio, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya davant d’uns fets tan greus i inadmissibles.

Per altra banda, en qualificar d’“excusa” de Colom la situació de fallida del PI per demanar diners a Fèlix Millet, talment com si es tractés d’una tapadora per embutxacar-se 72.000 euros, Fuentes va induir els oients a pensar que Colom era un delinqüent. Fuentes, de fet, va arribar a dir que “el Palau de la Música va desviar diners cap al Partit de la Independència”. Cosa que no és certa ja que era Millet, no pas el Palau, qui, d’amagat, remenava aquests diners. Colom, certament, va demanar diners a Millet a títol personal –i si això és delicte ho decidiran els jutges-, però és inadmissible que Fuentes transmeti als oients la idea que Colom sabia que els diners que Millet li donava eren robats. Quan Colom va dir que, com tothom, desconeixia les activitats fraudulentes de Millet i que fins i tot José Montilla s’havia fotografiat al seu costat no fa gaire, Fuentes va saltar en defensa d’aquest últim amb la mateixa bel•ligerància amb què un escuder defensa el seu senyor. Finalment, i això ja és esborronador, Fuentes es va permetre exigir a Colom que li digués els noms dels seus amics personals. Els noms dels seus amics personals.

Aquest afer, tanmateix –com el del complot contra Joan Laporta o la persecució a Joan Carretero-, només són les primeres agranadures dels contenidors d’escombraries que el PSOE de Catalunya té previst abocar sobre els seus adversaris i sobre els adversaris dels seus socis de govern per tal de perpetuar-se en el poder. Talment com es perpetua a l’Ajuntament de Barcelona des de fa trenta-dos anys.

Per cert, com és que El Periódico té accés als documents d’una causa que està sota secret de sumari? Algú ens ho pot explicar? Posats a fer, seria interessant que aquest diari, aprofitant que la seva redacció es troba al Palau de la Generalitat, revelés totes les coses positives que diu el famós informe de 27.000 euros sobre Manel Fuentes.