Opinió

Una pregunta inquietant sobrevola la literatura catalana: i ara què? És a dir, un cop ja disposem d’escriptors educats en català i en democràcia, com hem d’esperar que escriguin, sobre què versaran els seus llibres, contra qui adreçaran la seva fúria, quins mites voldran construir –o deconstruir- . Segueixin atents a la pantalla: a la Catalunya del segle XXI, una generació lliure de prejudicis s’enfronta al país i al món, empeny, es regira i es revolta, perquè vol, simplement, poder viure i escriure com un europeu normal.

El conflicte, doncs, és inevitable, per què com escriure de manera normal en un país monstruosament anormal com el nostre? Amb la tradició esclafada, sense mitjans de comunicació ni indústries culturals de cap tipus, amb els lectors potencials sodomitzats per anys d’impostures i l´autoodi provincià campant pletòric per tot arreu, com plantejar-se una obra de creació, com aspirar a ser llegit, com guanyar-se un espai? Sumem-li, a més a més, que encara estem pitjor del que afirmava Esclasans quan va dir que escriure a Catalunya en català als anys vint no donava ni per esmorzar. Ara ja no dóna ni per això.

Aquest és el panorama joliu i engrescador que s’ofereix a un escriptor català a començaments del segle XXI. I a pesar de tot, un estrany impuls suïcida, una diabòlica mania, la d’escriure, mou a uns quants a crear amb la nostra llengua.

2009 està essent un any esplèndid per als biografiadors. A Jordi Amat i Enric Vila s’hi afegeix ara Abel Cutillas, un dels últims suïcides que he conegut. Escriu en català. És la seva llengua. Amb ella ha crescut, ha estudiat filosofia i ha comès ja alguns intents d’acabar amb la seva vida: Viure mata, un llibre d’aforismes sorprenent i un assaig sobre Pensar l’art. No ha reeixit, encara és viu, i ara torna a intentar obrir-se les venes amb La mort de Miquel Bauçà (Editorial Fonoll).

Confesso la meva ignorància absoluta sobre Bauçà, però això no és el que importa. També podria haver escrit un assaig sobre Nietzsche, per exemple, i tampoc no en tindria ni idea ni seria l’essencial. I és que Cutillas pren com excusa la vida i la mort de Bauçà per fer-ne literatura, per crear, per escriure’n una obra personal, divertidíssima i entretinguda!, paraula que sovint menystenim però que és la clau de tot plegat. I l’èxit pòstum del llibre, curiosament o no, és que un cop acabat t’entren unes ganes immenses de llegir-ho tot sobre Bauçà. Ara mateix, estic posseït per El Canvi. Des de l´Eixample, regal d´un amic advocat amb vocació de tenor tocat també per la febre bauçaniana.

En el seu llibre, Cutillas manté una batalla apassionant per cada frase, sempre emmarcades per la voluntat d’estil, la mordacitat feta d’acer esmolat i el sentit del ritme. En definitiva, el lector té la sensació no d’estar llegint sinó de ser la víctima d’una descàrrega trepidant d’una metralladora d’aforismes. És un llibre que cal llegir amb armilla salvavides. A més a més no s’haurien de perdre un text que inaugura un nou gènere, la mortografia i que, en uns flashbacks molt d’agrair, els endinsarà per terrenys escabrosos, i dolorosos diria jo, de les pràctiques sexuals dels seus protagonistes (encara que per a la tranquil•litat de les lectores m’han assegurat que ara tot ja rutlla perfectament –vagin a saber-)

Bauçà com a pretext per a explicar-nos. No és aquesta una de les millors maneres de relligar tradició? No és per aquí per on podrem contactar amb els lectors catalans que ara ens passen per davant sense ni mirar-nos? Breu, no és una opció excel•lent per retornar a la vida els nostres morts il•lustres? Doncs ja veuran com s’hi llançaran al damunt i el devoraran viu. Un autor que gosa enfrontar-se, sense manies, amb un altre escriptor català i que, a sobre, aspira a crear-ne una obra literària! Excomulgat ipso facto i expulsat del panteó on hem entaforat la literatura catalana.

Francament, jo ja no veig una altra sortida que escriure com en Cutillas, com la nova generació que avança implacable i que se’ns endurà a tots pel davant. Me n’alegro molt. Només així serem capaços d’exhumar els nostres cadàvers exquisits i insuflar-los una mica d’alè viu. Ressuscitar-los. O això o ens acabarem convertint tots plegats en petits doctors Frankensteins tornant a la vida trossos de ferralla oxidada pels xiprers del cementiri.