Melcior Comes

Ted Sorensen, l’escriptor fantasma dels discursos de JF Kennedy sempre ha dit que la cèlebre sentència (‘No et demanis que pot fer Amèrica per tu sinó que pots fer tu per Amèrica’) va sorgir de la pròpia imaginació del president. Sorensen acaba de fer vuitanta anys, i veig en una entrevista al The New York Times que continua en forma: el verb veloç, l’esperit despert, i fins i tot ajudant amb algun retoc a Obama en el seu missatge (no us perdeu, al Youtube, l’entrevista que li va fer Charlie Rose, on obertament el compara a l’ara nou president amb JFK…).

Ja vaig apuntar en un altre article que Obama compta amb un jove de tan sols vint-i-set anys, Jon Favreau, com un dels seus escriptors de discursos. L’èxit descomunal del president electe en la seva presa de possessió ha convertit Favreau en un tipus famós —amb algun petit escàndol enmig, com la foto jocosa amb la silueta de Hillary Clinton (la mà sobre la sina), o el seu embolic amb la model Campoverdi (les sines de la qual són portada de la revista Maxim’s…). El noi s’ho mereix: vertaderament domina la retòrica. Feia dos mesos que Favreau treballava en la redacció d’unes paraules, les del discurs de presa de possessió, que ja han fet història, i per a la redacció de les quals va comptar amb l’ajut d’altres escriptors del gremi (Peggy Noonan, que treballava per Reegan…), a més de l’opinió d’alguns historiadors. La música estava clara, però el mag Favreau havia de compondre la lletra.

El gènere del discurs polític de nivell està a l’alça. No ens enganyem: després d’aquestes passades eleccions americanes haurà de canviar la manera de fer política arreu del món, la democràcia haurà de posar-se un vestit més vistós i més modern, més eloqüent i fascinador: el candidat que millor aprengui aquesta lliçó s’emportarà entre nosaltres el gat a l’aigua.

Tot això potser ve a tomb ara que La Vanguardia ha publicat un dels seus dossiers o monogràfics, aquest titulat Palabra de Obama: discursos para la historia (6 euros, 114 pàgines), i que em proposo de recomanar.

L’aplec inclou un total d’onze discursos, triats i degudament contextualitzats per Marc Bassets. Des de la intervenció a Chicago el 2 d’Octubre de 2002, oposant-se com a senador a la guerra d’Iraq ("m’oposo a una guerra estúpida"), fins al discurs de la nit de la victòria, també a Chicago, el passat 4 de novembre —"convoquem un nou esperit de patriotisme"—, passant pel que el va posar en boca de tothom, el de Boston 2004, durant la Convenció Demòcrata, quan va donar suport a John Kerry (és una llàstima que l’edició catalana de L’audàcia de l’esperança no inclogui aquesta peça mestra com epíleg, tal com ho fan les darreres versions originals).

Antoni Puigverd fa una bona anàlisi inicial de la dinàmica discursiva d’Obama, en detecta els recursos i els descriu en precisió. Però tanmateix no es tracta tan sols de tècnica i d’ofici: les paraules d’Obama provoquen una empatia única i mala de definir, una mescla de màgia i de meravella purament lògica, d’estupor davant el recordatori tan simple que estem vius, ara, i que som els amos de la nostra pròpia història, la qual podem fer més justa i sensata.

Hi ha en aquesta antologia de discursos frases úniques, paràgrafs memorables i matèria per donar lliçons a tots els nostres polítics. Si m’hagués de quedar amb una sola sentència de les que inclou l’aplec, sens dubte em quedaria amb aquesta: "no basta amb demanar-se què pot fer el govern per nosaltres, és important demanar-se què podem fer nosaltres per a nosaltres mateixos"; és un gir genial a la frase de Kennedy (o de Sorensen?) amb què hem començat. 

No us perdeu aquesta col•lecció de discursos.