Francesc Canosa

No es pot ser estúpidament sentimental. Camines. Ep! Veus una parell de formigues que es donen la poteta i l’anteneta. I et ve el formigueig, de veure aquesta escena d’amor formiguer. Poteta, anteneta, morret. I en aquell instant... Una sabata assassina xafa la parella. Esclafa el seu amor, la seva vida. Snif! i Snif a l’enèsima repotència. Per què?

Això dic jo. Per què el dia de Sant Jordi el país sembla un país de veritat i després un país de paper de fumar? Per Sant Jordi el país és país. Catalunya és Catalunya. Tot té allò, tant familiar, tot té olor i color de canalons i préssecs. Tot té allò, allò que sabem, que coneixem, que som. Si la Catalunya de cafè diari tingués la força, l’esperit, de Sant Jordi no ens caldria ni Estatut, ni res. Tot aniria rodat.

Per això per Sant Jordi ve Rajoy, la cabra de la Legión, Joselito, el Perrito Piloto i qualsevol escriptor espanyol que ha fet un gargot en un manual de instruccions de forns elèctrics. Oloren que la Catalunya de Sant Jordi és la Catalunya invencible, poderosa, la de les persones: el país que no mor mai. La fórmula de l’èxit. Per això ve Mariano i ho eclipsa, mediàticament, tot. Tots vénen a fer cucanyes, putxinel•lis, titelles i tota la farsa que poden. I nosaltres comprem l’entrada. S’ha de ser llicenciat en ruqueria i màster en idiotesa per la Universitat Pollina Intergalàctica.

Passin i vegin, ases del món. El desembarcament, ja anual, d’atraccions de fira com Mariano y sus muñecos és l’èxit de l’Operació Cateto, la contaminació conscient del provincianisme, l’anul•lació de la diferència catalana. A això juguen: a que Catalunya no sigui Catalunya, que no pugui enlairar-se cap dia, que sigui un Alfredo Landa més fent de marineret espanyol com al film Cateto a babor. Juguen a sucar els nostres melindros i embrutar-se els morrets de la nostra xocolata desfeta i després a insultar-nos i donar-nos lliçons. Els catetos ens catetitzen. Els provincians ens diuen provincians a nosaltres. La trampa? Aixequen la bandera del cosmopolitisme: el fals drap, ple de mocs verds, del cosmopolitisme. Que baixi Sant Cosmopolita i ho vegi! On ets? Manifesta’t!

Que no ens estafin, que no ens enganyin, que no ens menteixin. Com escrivia el periodista i escriptor Carles Soldevila el març de 1931: “Diem: “Barcelona és una ciutat cosmopolita”. I, de seguida, amb una íntima satisfacció enumerem els fets que abonen aquesta qualitat. Resseguim les xifres de les colònies estrangeres: tants milers de francesos, tants milers d’alemanys, tants milers d’iberoamericans, tants milers d’italians, més aragonesos que a Saragossa, més valencians que a Castelló, més murcians que a Lorca, etc. Immediatament ens dediquem a retreure la varietat dels nostres espectacles, on veïnegen tots els idiomes i tots els accents amb tots els gèneres teatrals i cinematogràfics. A penes hem enllestit aquesta enumeració, passem revista dels restaurants, on podem assaborir els plats de vint nacions i ingerir les begudes d’altres vint o, si aquesta és la nostra debilitat, lligar amistat amb noies del nord, del sud, de l’est i de l’oest...” Així és, Cosmopolitisme?” Tant com vulgueu, però dins una Barcelona naturalment i legalment catalana”. O és que a la resta de països és diferent? Estats Units, per exemple. Una cosa és el pa de pessic i l’altra la nata. La nata no seria res sense el pa de pessic. Sense base, sense arrels, no es pot construir res.

Estic d’acord amb vosaltres putxinel•lis: espolsem-nos els catetos, els provincians, perquè som cosmopolites: ho hem estat sempre. Però els falsos cosmopolites socialistes també a viatjar, perquè aquests tampoc saben què vol dir això, ja que, igualment, són de l’escola de los Juegos Reunidos Geyper del Provincianismo (amb castellà, perquè com que no són cosmopolites no saben idiomes).

Com diu un gloriós palíndrom de carretera: “Català, a l’atac!” Perquè sàpigues que el costat fosc de la força està treballant, està treballant per convertir-nos en un Dark Vather Regional més. Socialistes, Populars i Marianos del Bombo i la Manguera treballen des de l’Estrella de la Mort. Què la força lluminosa de Sant Jordi ens acompanyi. Sinó les properes formigues esclafades serem nosaltres.