Opinió

Dijous al voltant de la mitjanit em va saltar l’automàtic en sentir en Pep Guardiola. Vaig trobar tan immensament gran la seva cita que el primer que em va venir al cap va ser escriure-la al mur del Facebook per immortalitzar-la i compartir-la. En Pep acabava el seu parlament de les celebracions al Camp Nou amb un ‘ciutadans de Catalunya, ja la tornem a tenir aquí’. Havia estat capaç d’esperar 17 anys però ni els nervis ni l’emoció del moment li van poder fer oblidar que havia de recordar-ho. I és que era ni més ni menys que la reedició d’aquell jove Pep fent callar la plaça Sant Jaume l’endemà de la primera Copa d’Europa de la història del club guanyada a Wembley. Després de fer el silenci des del balcó de Palau va exclamar el ‘ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí’. Un missatge elegant, fi, intel•ligent i amb una càrrega de vincle històric amb la recuperació de les llibertats de Catalunya que qui ho havia d’entendre ho va captar. I qui no, també li va agradar.

Aquesta és la virtut de Pep Guardiola: ser implícit, no explícit. Ser discret, no un bocamoll. Al sac i ben lligat i no vendre la pell abans de caçar l’ós. Seny quan toca i rauxa sense complexos quan és el moment. Fer sense ofendre.

Aquell Pep que a les lligues de Tenerife corria al gol sud a buscar l’estelada amb l’estel vermell -la demanava expressament- i la posava amb l’equip com qui no vol la cosa per a que quedés retratada en uns moments en què això de ser indepe era poc menys que ser un eixelebrat filoterrorista. Aquell Pep que intentava explicar en una entrevista a El País a primers dels 90 que ell era estimava el seu país i no per això tenia res en contra d’Espanya i que va ser traduïda pel diari espanyol amb un ‘soy nacionalista, no independentista’.

Aquell Pep que va marxar del Barça sense estridències i sense reclamar homenatges. Aquell Pep que va haver d’escoltar invencions de tot tipus sobre la seva condició sexual i no sé quantes malalties que de ser certes ja el tindrien en una caixa de pi a dos metres sota terra. Aquell Pep a qui molts ja donaven per mort després de l’afer del dòping al Brescia de què va ser absolt anys després. Aquell Pep a qui no li van caure els anells de viatjar fins a Qatar i Mèxic a buscar-se la vida i reinventar-se.

Aquell Pep és el Pep que ara, en un any, ha passat d’ascendir el filial a Segona B a convertir el primer equip en el millor del món. Precisament per això sap que en el futbol -com en la política i en la borsa- en un any es possible passar de l’infern al cel sense fer parada al purgatori. I el recorregut contrari acostuma a ser el més habitual.

Aquest Pep que ha sabut instaurar -sense ferir- les rodes de premsa en català després dels partits estigués jugant a Pucela o al Calderón. Aquest Pep que va fer somriure tota la sala de premsa del Camp Nou responent en anglès una pregunta sobre la grandesa del Barça. ‘Catalonia is a big nation’ va dir al final, sense temps per empatar ni replicar. Pim pam, per l’esquadra. L’hereu de Santpedor ja l’havia deixat anar sense semblar-ho.

Pep Guardiola és la Catalunya que treballa i medita amb paciència i discreció cap on vol anar. Pep Guardiola és l’antítesi de la Catalunya ploramiques. Pep Guardiola és a 180 graus de la Catalunya que crida i després no avança. Pep Guardiola és el que Catalunya hauria de ser si Catalunya algun dia vol ser. Pep Guardiola és la Catalunya de la feina ben feta. I la feina ben feta no té ni fronteres ni rival.

Ara només queda esperar que pugui seguir treballant sense patir aquell costum tan català de carregar-nos allò que funciona. Gràcies per la lliçó, Pep.