Lluís Pastor

Diuen els vells mestres que el periodisme va morir un dia deu fer deu o més anys. Just en el moment en què ells van perdre la il·lusió per l’ofici. Però, de fet, si hi ha res immortal això és el periodisme.

Periodisme és explicar el què passa. I mirar de no enredar. La senyora Angelina ja ho fa això. I contrasta a la fleca les informacions rebudes. Per això dic que el periodisme té una mort difícil. Sempre hi haurà algú que ens voldrà explicar què ha passat i que, no fiant-se del que sap o del que li han dit, mirarà de comprovar-ho. És humà.

Però el que crida l’atenció és quin tipus de periodisme s’imposa en cada moment de la història. Em fa l’efecte, i no he estat mai ni seré apocalíptic, que el periodisme actual ha incorporat dues corrents antagòniques que donen dia rere dia molt de joc. Es tracta del periodisme de conyeta i del periodisme de crits i sirenes.

El periodisme de conyeta dona un to. I amb el to va tota una visió sobre el món. El periodisme de conyeta tot ho tracta com si mirés de fer una sèrie d’acudits suaus. Ja pot parlar d’un desastre natural com de fer una entrevista a un filòsof de moda que el periodista de conyeta pretén lliscar suau sobre el fet o el personatge per fer somriure a l’audiència. És com si fes windsurf amb la informació i amb les opinions d’altres.

Per la seva banda, el periodisme de crits i sirenes interpreta la realitat en clau de succés. Tot allò que passa al món té interès si és tràgic i, sobretot, si hi ha prou imatges o sons estridents que focalitzin el drama. El periodisme de crits i sirenes també és un to. Un biaix sobre la realitat que ens fa girar la cara de tant en tant i exclamar: “Quin fàstic!”.

Encara que sembli que el periodisme de conyeta i el periodisme de crits i sirenes es situïn als dos extrems del mapa dels qui expliquen com és el món, en realitat tenen moltes coses en comú. Sobre els altres aspectes tenen en comú la voluntat de lliscar sobre la realitat: uns xipollejant en els somriures; altres en el bassal de sang. Però la qüestió rau en ser lleuger, en no buscar raons, en no explicar fins a les últimes conseqüències perquè passa el que passa. El periodisme de conyeta i el de crits i sirenes són la millor mostra de l’extrema lleugeresa amb què rebem allò que ens passa a prop (tot en el nostre món global ens toca de prop).

Potser per aquesta raó, entre moltes d’altres -no hi tinc cap dubte-, els diaris s’esllangueixen als quioscos.