Agustí Colomines

Hi ha moltes maneres d’interpretar els resultats de les eleccions basques i gallegues. N’hi ha una, però, que proclama, tot celebrant-ho, la contracció del protagonisme dels nacionalistes —dels nacionalistes perifèrics, és clar— com a conseqüència de la derrota sense pal•liatius del bipartit gallec (especialment pel retrocés del BNG) i de la pèrdua gairebé segura dels nacionalistes bascos de la lehendakaritza a mans del pacte nacionalista entre el PP i el PSOE. Encara que l’analogia entre Galícia i Euskadi sigui falsa, perquè el bipartit gallec ha perdut les eleccions i el PNB les ha guanyades i fins i tot el bloc nacionalista basc (532.725 vots) supera el bloc nacionalista espanyol (482.839 vots) en conjunt, la sensació és que el nacionalisme democràtic alternatiu va de baixa. I aquesta sensació de crisi no la para pas el fet que ERC disposi d’una ínfima quota de poder autonòmic —que sovint no saben administrar—, i que la comparteixin, estratègicament, amb el PSC dels 25 diputats lliurats al PSOE sense ni angúnies ni complexos. Al contrari, ERC hi ha contribuït amb prejudicis ideològics, que són fruit de molts anys de viure acomplexats per no ser mai prou d’esquerres, i amb la difusió d’aquella increïble aberració designada com a independentisme no nacionalista, el qual, en el fons, és un d’irredemptisme que s’assembla més al foralisme del general Cabrera que al nacionalisme de Garibaldi.

Com vaig dir la setmana passada, el cicle polític que ha portat a la situació actual va començar a Catalunya l’any 2003. És evident que Euskadi no és Catalunya i també és evident que l’alternança política és un bé de la democràcia. Per sort, avui dia no vivim sota el domini de la intransigència dels anys 30 i, per tant, els canvis de majoria no provoquen ni cops d’estat ni es mata a ningú per tal cosa. Almenys així cal esperar que sigui, si bé a Euskadi la violència terrorista etarra ha fet tant de mal, que ningú no pot negar la influència que ha tingut en l’escenari d’ara. Vull dir, que segurament Rosa Díez seria tal com és sense necessitat de justificar-se perquè té una manera espanyolista d’entendre Euskadi, però les accions d’ETA li han fet fàcil el camí per arribar al Parlament de Vitòria. Com quan aquí la tonteria mitificada de Terra Lliure va fer de Jiménez Losantos un màrtir. Allí, però, les bestieses es fan a l’engròs. I fitxin-s’hi bé: si vostès escruten perquè determinats moviments d’alliberament nacional emprenen la violència, de seguida s’adonaran que ho fan més per esquerranisme que no pas pel suposat nacionalisme que els justifica. És per això que a Catalunya els independentistes més arrauxadament favorables al tripartit provenen de l’extrema esquerra o són antics militants de les organitzacions que glorificaven els combatents de la terra. Les coses pel seu nom, perquè és que sinó no ens acabarem d’aclarir.

L’altre dia una periodista que està preparant un reportatge per a l’Avui em va fer una pregunta més aviat perversa sobre el desallotjament dels nacionalistes bascos del poder. Va insinuar que el vot favorable de CiU a la llei de partits ho havia afavorit perquè havia impedit la concurrència electoral dels abertzales. Em vaig quedar d’una peça, perquè realment la giragonsa argumental és genial: fins i tot d’això n’acabarà tenint la culpa el nacionalisme que s’agrupa sota el lideratge d’Artur Mas! Diguem-ho ben clar i català: la llei de partits és impresentable, però si els abertzales haguessin fet com el Sinn Féin (i la prova l’hem vista aquesta setmana amb la condemna taxativa del darrer atemptat), ara no seríem on som. Expliquem-ho bé, doncs, perquè al final resultarà que els més abrandats defensors de la pàtria, els intransigent d’abans i d’ara, faran de franc la propaganda dels socialistes per marginar els catalanistes nacionalistes.

A Galícia el BNG ha pagat les conseqüències d’un mal govern amb el socialistes i, també, per la falta escandalosa de projecte nacional. A Catalunya els socialistes governen gràcies als independentistes sense que es noti en gairebé res el sobiranisme, més aviat passa el contrari. A Euskadi els socialistes es faran els amos de la situació amb el suport del PP. Quina geometria variable més bonica, oi? Resulta que el pacte de Pujol amb el PP va servir per fer fora els nacionalistes de la Generalitat i ara el pacte dels socialistes amb el PP serveix per fer fora els nacionalistes bascos del govern. Sempre guanyen els mateixos. Que tot això —incloent-hi les complicitats dels puristes— no caigui en l’oblit quan ens torni a tocar anar a votar a nosaltres. Euskadi i Catalunya són diferents, però, per si de cas, vostès no perdin la memòria.