Toni Aira

És cert, el País Valencià actual té poc a veure amb el de Joan Fuster. Però cal resignar-se no només a això, sinó a més al fet que tot plegat hagi estat possible gràcies als Zaplana, Lizondo, Camps i Barberà de torn? El Bloc Nacionalista Valencià, soci en el seu dia de CiU en les eleccions europees, en teoria no comprava aquest gènere. Però tot apunta que aquest cap de setmana l’abraçarà. Diuen que ho fan per “realisme”, però el que marca el projecte de ponència política que n’ha transcendit és que cal assumir l’actual estatut valencià com a referència política. És a dir, la referència l’ha de donar un Estatut que diu que el País Valencià no existeix, sinó que el que ara es porta és la Comunitat Valenciana? La referència l’ha de portar un estatut que no parla del català i que trenca la lògica lingüística per totes bandes? Bé, potser sí que ha de ser la referència, però llavors el Bloc hauria de deixar de dir-se valencianista. O simplement, si decideix seguir mostrant afecte per aquesta etiqueta, que com a mínim la utilitzi –i que es noti– amb tot el sarcasme del món a l’estil d’aquells que a Catalunya el fan servir per referir-se eufemísticament al seu regionalisme.

Això no és el que era el Bloc, però certament l’actual País Valencià tampoc no és el que era. En tot cas, amb un PSPV-PSOE addicte a l’autodestrucció i amb un PP que cada vegada identifica més el País Valencià amb la seva seu regional, no hi hauria un altre camí que no fos el de la renúncia i el de l’assimilació per mirar de créixer políticament enmig d’aquest ecosistema? No serà des d’aquí dalt que els donarem consells sobre com han de fer per allà a baix, sempre abandonats com els tenim. En tot cas si l’alternativa hi és, el Bloc no l’ha sabut trobat, i la mostra no l’és la seva extraparlamentarietat, sinó que ja no parla mai de “català” i utilitza sempre “valencià” per referir-se a la llengua; opta pel reconeixement d’un himne que “ofrena noves glòries a Espanya” i que va ser composat amb motiu de l’Exposició Regional del 1909; acata l’escut, la denominació territorial “Comunitat Valenciana” i la bandera que a la transició va ser consensuada per socialistes i conservadors com l’única d’oficial, amb la franja blava i la corona. I de tot això alguns en diran realisme, quan el més propi seria tractar-ho d’adaptació a la Zaplanalàndia que fa poquet ha canviat de nom per passar-se a dir Campslàndia. Però tenint en compte que tant l’un (Eduardo Zaplana) com l’altre (Paco Camps) el que han sabut fer és aprofitar-se del blaverisme per crear un nou País Valencià de la mà de l’espanyolisme més ranci, del diner de Madrid i de la renúncia valencianista més explícita, el fet d’adaptar-s’hi és sinònim sobretot de blaverisme. Perquè fer-se a això és tant com renunciar a una realitat possible que, evidentment, si ningú no la defensa com a possible mai arribarà.