Jordi Argelaguet

Moltes persones ho diuen i hi estan d’acord: les comparacions són odioses. Especialment si fan mal. Com és el cas de comparar el funcionament de les institucions de Catalunya amb les d’altres democràcies, com ara la dels Estats Units d’Amèrica. Si es veu què passa a Barcelona i es contrasta amb el que passa a Washington, la distància és més que considerable. I les bones pràctiques polítiques acostumen a ser als Estats Units. Sumat i restat, també en això de la democràcia ens donen lliçons, encara que molts catalans, imbuïts d’una autoatorgada superioritat moral, no es cansin de blasmar la política nord-americana.

Fa cinc anys la política catalana va entrar en un procés de deturpació creixent. Cada dia que passa és pitjor. Allò que preocupa més és que no hi ha indicis que es pugui regenerar a curt termini, malgrat els esforços que fan moltes persones, si bé unes més que les altres. La degradació de la política catalana és tan evident que fins i tot el govern de la Generalitat se n’ha adonat i els sondejos del Centre d’Estudis de l’Opinió ho han detectat. Per veure què passa, el Govern ha pagat informes per analitzar la desafecció política i, si podia ser, començar a pensar iniciatives per fer amb la voluntat de capgirar aquesta tendència cap a la mediocritat. Entre els experts, massa influenciats pels prejudicis de cadascú, no hi ha acord ni en els símptomes ni, lògicament, en els remeis. Mentre no hi hagi un acord de mínims, el país continuarà davallant. Per això no és ociós preguntar-se a qui beneficia aquest enfonsament. N’hi ha que, ben segur, no tolerarien que això que passa a Catalunya passés amb el seu país de veritat, que és un altre.

La classe política catalana emana d’una determinada societat i no és pot tancar el debat dient que cada país té els polítics que es mereix. Fa temps que se sap que la classe política té poderosos mecanismes al seu abast per influir molt (determinar, potser?) en el procés de cooptació i, per tant, de renovació de l’elit política. Ben segur que hi ha un problema de fons de la peculiar cultura política catalana, generada a l’entorn d’unes institucions sense massa poder des de fa massa temps. Sigui dit de passada, no està gens clar que sigui precisament una virtut determinades concepcions del “pacificisme” que es donen a Catalunya; i, també, algun dia caldrà avaluar seriosament l’impacte real que ha tingut determinades concrecions de l’ideari que hi ha sota l’etiqueta de la “renovació pedagògica”. Tanmateix, més enllà d’aquests elements culturals i del debat/combat que es podria fer per substituir-ne les peces centrals, les regles del joc institucionals tenen un paper no negligible en la composició de la classe política del nostre país.

Aquesta es basteix a partir d’un sistema electoral, basat en la distribució més o menys proporcional dels escons entre els partits segons el seu pes en vots i a partir de llistes tancades i bloquejades. Així, mentre la ciutadania en el millor dels casos i en el seu conjunt diu quina força té cada partit a la societat, són els aparells dels partits qui designen les persones que han de representar la col•lectivitat i, en segon terme, les que han de donar suport a un determinat govern. Al seu torn, aquest govern designa bona part del nucli dirigent de l’administració pública. En tot aquest procés, els mèrits i la capacitat individual queda molt matisada per altres variables com la lleialtat a determinat líder. Com que els ciutadans no poden triar directament qui són els seus diputats, aquests darrers no estan legitimats per valorar la capacitat dels alts càrrecs de l’administració. I així comença a anar tot.

Just al contrari passa als Estats Units. Cada polític és elegit directament per la ciutadania i, per tant, s’ha d’exposar al judici públic vehiculat a través d’uns mitjans de comunicació molt més lliures que els catalans. Per això, el representant polític, un cop elegit, té més legitimitat per valorar la idoneïtat dels càrrecs executius, com determina la llei. Ara s’ha pogut veure. El president Obama ha estat escrutat del dret i de l’inrevés. I proposa noms per al seu govern, els secretaris, que seran a la vegada avaluats per senadors que, en el seu moment, també es van sotmetre a la pública avaluació. Si un candidat a secretari no presenta uns mínims i no dóna les respostes adients, el Senat no el deixa ocupar el càrrec i l’opinió pública el sanciona.

Això no pot aplicar-se a Catalunya perquè el sistema electoral no ho permet. Però seria interessant que així fos. Estaria molt bé que la ciutadania sabés què pensa cada candidat sobre multitud de coses i, el que és més important, què fa a la vida real (on van escola els seus fills, amb qui està casat, què ha estudiat, on ha treballat, quines propietats té, amb quins diners ha pagat la casa on viu, si va a un ofici religiós, què pensa de determinades opcions morals, etc.). Els polítics catalans, en un altre tipus de sistema electoral, s’haurien de retratar i donar explicacions si volguessin ser diputats. Després podrien examinar els alts càrrecs de l’administració, que haurien de passar un procés d’escrutini públic semblant. Segurament així, la distància entre allò que volen els polítics i allò que fan a la seva vida més privada (que passaria a ser pública) seria menor. D’entrada es veuria com determinats obsedits contra l’escola concertada (si bé ho fan dient que estan a favor de l’escola pública) porten llurs fills a l’escola privada. I així en més circumstàncies.

La regeneració política catalana és possible. Cal canviar el sistema electoral, per començar. El partit que n’agafi la bandera farà una inversió excel•lent a llarg termini. I no és bo, perquè és contradictori amb aquest objectiu últim, refrenar-se perquè presumptament els interessos d’uns pocs electors es podrien veure afectats. Avui, la ciència de la política té prou saber per proposar un sistema electoral que combini una adequada proporcionalitat d’opinions i territoris, amb la personalització de la política. A veure qui s’hi posa, que ja és urgent.