Amb criteri
SARAH PALIN ÉS UNA DONA?
"Ara, els republicans americans estan disposats a dur Sarah Palin a la vicepresidència des Estats Units i tots aquells antics entusiastes o callen o malparlen de Palin"
Fa uns mesos, molts opinadors nostrats proclamaven la seva il•lusió en la victòria de Segolene Royal o, en mesura menor, de Hillary Clinton, perquè significarien un salt endavant en el paper de les dones a la política. Venien a dir que l’important era la pedagogia sobre la igualtat que aportarien aquestes victòries, no pas el fet que Royal fos socialista o Hillary demòcrata. Ara, els republicans americans estan disposats a dur Sarah Palin a la vicepresidència des Estats Units i tots aquells antics entusiastes o callen o malparlen de Palin. Abans, amb la Segolene, deien que l’important era que fos una dona, i que no era rellevant que fos socialista. Ara, amb la Palin, diuen que el rellevant és quer sigui antiavortista i creacionista i no té cap importància que sigui una dona.
No és el primer cas. Suposats entusiastes del paper de la dona en política no van voler valorar positivament, en aquet sentit, les figures de Margareth Thatcher, Condoleeza Rice o, més moderadament, Angela Merkel. Fins i tot s’ha arribat a dir que totes aquestes, en el fons, no són dones. Acreditades feministes han proclamat que millor els homes que dones com aquestes. El centre dreta té, als països grans europeus i als Estats Units, un full de serveis al reconeixement del paper de les dones en el poder polític tan bo o millor que el del centre esquerra. Però hi ha una gasiveria enorme en reconèixer-ho. De la mateixa manera que ara es lloa l’oportunitat de reconeixement a la comunitat negra americana que representa la figura de Obama, quan es va negar el que representava el paper de figures com Collin Powell o la mateixa Condoleeza Rice.
Per què aquesta doble vara de mesurar? Aventuro una hipòtesis. En una part de les esquerres occidentals –però que té a Catalunya un pes extraordinari en l’opinió publicada-, la política és en el fons i en essència només una confrontació entre dretes i esquerres. Certament, existeixen altres debats, altres eixos polítics, altres causes, però són subsidiaris o simplement instrumentals. Hi ha la causa de l’alliberament dels pobles, la causa de la igualtat de gènere, la causa de la igualtat racial, en el nostre cas la causa del catalanisme. Però aquestes causes només són importants si resulten útils en el que ells consideren l’únic debat rellevant i central: les esquerres contra les dretes. Dit d’altra manera, totes aquetes causes valen la pena si serveixen per ser utilitzades instrumentalment per les esquerres contra les dretes. Si no poden ser utilitzades, si no es poden instrumentalitzar en aquesta direcció, si fins i tot resulta que el balanç en aquests terrenys és negatiu per a les esquerres, aquestes causes passen a no tenir la més mínima importància o fins i tot a ser sospitoses. La importància de tenir dones en la primera fila política és enorme si la pot fer servir Royal contra Sarkozy, però desapareix del tot si afavoreix a Palin contra Obama. El catalanisme és una causa noble quan permet desgastar el govern d’Aznar, però és localisme insolidari si actua contra un govern espanyol socialista. Obama és negre, però Colin Powell no tenia color.
Personalment, no crec que la causa de la igualtat d’oportunitats entre gèneres i races o la llibertat dels pobles, s’hagin de fer servir utilitàriament ni per la dreta contra l’esquerra ni per l’esquerra contra la dreta. Són causes que tenen importància en elles mateixes, al marge de la confrontació entre dreta i esquerra. Veure el món polític només com una partida d’escacs entre dretes i esquerres és veure’l amb orelleres.