Quim Torra

És curiós com els dependentistes es permeten utilitzar un llenguatge tan emocional darrerament. Ja els vaig advertir que a més d’antipàtics i empipadors, aviat ens dirien bruts i que no ens dutxem. De moment, ja podem afegir-hi descerebrats. Fa poc hem pogut llegir que “el nacionalisme ja no pensa”.

Es deuen estar referint a Joan Ramon Resina i el seu llibre La vocació de modernitat de Barcelona? O potser és a la Patrícia Gabancho d´El preu de ser catalans? No serà que ja s’han llegit el Companys de l’Enric Vila? O són les reflexions de gent com Cardús, Boix, Strubell, López Bofill, Alzamora, Montanyà, Cot, Cabré, Partal, López Tena, Sanchis, Sostres, Aira o les dels de tants altres les que els han portat a aquesta conclusió? No ho sé, podríem seguir i no es tracta d’atabalar al lector amb més i més noms de ximples semblants que ja no pensen.

Però siguem pràctics i positius, que sinó ens diran victimistes. És més, siguem generosos, i responguem a una pregunta que ens plantegen els dependentistes: hi ha alguna cosa més que la reacció a Madrid per il•lusionar al personal? I la resposta, des de l’encefalograma pla del nostre cervell nacionalista, és precisament que al personal l’únic que no l’il•lusiona és la reacció a Madrid. Fa temps que ens hem cansat –i oblidat- de Madrid.

No pensem però a vegades llegim. Sovint fins i tot llegim bons llibres. I de tant en tant es produeix un fenomen inexplicable: ens il•lusionen. A mi m’acaba de passar amb la Crònica de la independència de la Patrícia Gabancho, un llibre amb el qual he tocat gairebé la independència amb la punta dels dits. Audaç, trepidant, intel•ligent, més enllà de la decoració de noms d’impacte escampats pel llibre –escollits amb una perversitat deliciosa-, hi ha en aquest assaig una reflexió extraordinària del nostre futur com a país. I fa una cosa molt senzilla, que fins i tot en el nostre estat de frankensteins sense neurones entenem: obre la porta de la il•lusió, parla de la independència no com un somni sinó com una notícia normal i real i, sobretot, no mira en cap moment a Madrid sinó al món. Acabar-lo fa por perquè la pregunta inevitable és: per què no? Què ens impedeix de fer-ho real? Ens acontentarem només amb tocar la llibertat amb la punta dels dits?

És natural que l’espectacle de tacticisme provincià autonomista d’aquests últims anys hagi pogut desanimar-nos, però alegrem-nos-en. Hem tingut la sort de veure que cap Estatut del món ja no ens val. I és que si Madrid ja no ens importa, per què hem de pensar en Estatuts? Ens demanen autocrítica, també. Fem-la. Ens hem equivocat. Reconeixem-ho. Per tant, acceptem que qualsevol solució a l’encaix impossible amb Espanya està ja desacreditada, que qualsevol reflexió nacionalista que porti a Espanya està condemnada al fracàs i al desinterès. La porta de la il•lusió per al futur del país ja només s’obre, ja només es pot articular al voltant de les idees d’independència i llibertat. Per això l’acte de Brussel•les de demà passat és tan fascinant: perquè torna l’alegria i l’alè d’un aire nou, tan pur i tan fresc com el que va sentir la Colometa de La plaça del diamant el dia de la proclamació de la República. Pensem-hi, ara que ja no pensem.