Opinió

El govern de Catalunya i el de l’Estat han tancat finalment l’acord de nou finançament, que serà sotmès a l’aprovació del Consell de Política Fiscal i Financera dimecres vinent. D’aquesta manera, José Luis Rodríguez Zapatero ha respectat almenys l’enèsim termini a què es va comprometre, tot i que fa un any que incompleix el nou Estatut. En sabem poc, del pacte. Segons la vicepresidenta segona, Elena Salgado, implica que l’Estat aportarà 11.000 milions addicionals al finançament autonòmic, 2.000 per sobre de la xifra que havia considerat límit l’exministre d’Economia Pedro Solbes. Segons Miquel Iceta, s’han complert totes les demandes de la Generalitat. Segons Joan Puigcercós, les pressions d’Esquerra han aconseguit que la xifra addicional que rebrà Catalunya siguin 3.855 milions el quart any d’aplicació i que Catalunya quedi per damunt de la mitjana en el rànquing estatal després de practicar els denominats mecanismes de solidaritat. Segons Artur Mas, el pacte és del tot insatisfactori perquè la quantitat final addicional haurien de ser 5.000 milions i, a més, s’hi hauria d’arribar en el tercer any d’aplicació, com determina l’Estatut.

Però fins ara tothom parla de quantitats. Caldrà mirar-se amb calma els altres punts de l’acord, tot allò que fa referència al model i que busca, en definitiva, rebaixar l’espoliació fiscal que ha patit Catalunya en la darrera dècada. És aquesta la lletra petita que interessa. Perquè l’Estat ja ha demostrat tantes vegades com ha pogut que els compromisos se subscriuen per no complir-los. Cada vegada que Catalunya ha aconseguit unes bones inversions en infraestructures dins els pressupostos generals de l’Estat, el percentatge d’incompliment ha acabat sent insuportable. Per tant, abans de llançar les campanes al vol o els gossos al canell del rival, caldria l’opinió dels experts en aquesta mena d’embolics financers. Uns experts que haurien de fer un esforç d’objectivitat i de claredat en l’exposició, perquè aquest país s’hi juga molt.

Pel que fa als partits, les conseqüències que se’n derivaran són encara incertes. Cal reconèixer al PSC un esforç obstinat en la negociació. Però cal retraure-li que al final semblava que seguia al peu de la lletra els punts d’un guió prèviament escrit i que havien de desembocar en un final que no podia ser un altre. Potser el resultat de la negociació millorarà la seva imatge davant una opinió pública cansada, però potser no n’hi haurà prou per recuperar les posicions perdudes. Iniciativa ha continuat movent-se com un grill –de patata socialista- sense ànima. Esquerra patirà. Malgrat els seus esforços, li serà difícil esborrar la imatge de partit que actua més per continuar al govern que per servir uns ideals llunyans. A més, la parròquia independentista més coherent no li perdonarà aquesta nova “traïció”. Pel que fa a Convergència i Unió, haurà de mesurar equilibris. Reconèixer els guanys del pacte la perjudicarien, perquè no deixa de ser acceptar que els seus rivals l’han encertada, però criticar-lo excessivament la radicalitzaria davant el seu electorat més tranquil. I només falta un any per a eleccions!