Francesc-Marc Álvaro

“Mantenir encara la tesi oficial del Govern que els estudiants contraris al Pla Bolonya són una minoria radical és en aquests moments del tot insostenible i tendenciós”
Uriel Bertran, diputat d'ERC al Parlament i líder d'Esquerra Independentista

Tenen raó de queixar-se els poscomunistes d’ICV quan afirmen que no estan sols dins del Govern en el conreu del deliri, l’esquizofrènia i la poca-soltada. Tenen més raó que un sant, tot i que ells, els d’en Saura vull dir, només creuen en la Moreneta i en casos d’emergència. Perquè els amics d’ERC, posats a competir pel trofeu de la ximpleria continuada, no es queden mai curts. Encara diré més: posats a rebentar el sostre del desprestigi institucional, els independentistes oficials semblen perfectes infiltrats de l’espanyolisme més pur i dur. No crec que cap agitador de Ciudadanos –per dir una formació amb ganes de posar l’autogovern a la picota- assolís l’èxit que poden exhibir ara i aquí alguns il•lustres càrrecs del partit on regna Carod-Rovira i mana Puigcercós.

Mentre l’escamot de comentadors “espontanis” d’ERC va fent arribar a El Singular els seus improperis anònims o encoberts contra aquest humil columnista (allò de “convergent obsessionat amb ERC”, allò de “venut per un plat de llenties”, allò de “còmplice del mal Estatut de Mas-Zapatero”...) recordaré un fet empíricament irrefutable i paradoxal: mentre les relacions de poder Catalunya-Espanya deixen escàs terreny a qualsevol solució que no sigui un divorci amistós, ERC perd protagonisme i –com auguren totes les enquestes- patirà una baixada espectacular en els futurs comicis catalans, seguint la tònica de totes les eleccions que van venir després de l’èxit de les anòmales generals de l’any 2004. És un misteri de la fe que el relat independentista agafi cert interès quan els seus venedors d’ofici són cada cop més irrellevants.

Uriel Bertran, cap clar d’un corrent d’ERC que es fa dir Esquerra Independentista, ha demostrat la seva intel·ligència incomparable i el seu altíssim sentit institucional en posar-se contra el conseller d’Universitats de la Generalitat per acomboiar paternalment els manifestants que diuen estar en contra de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior conegut com Pla Bolonya. Home del poble i per al poble, el combatent Uriel no es deixa seduir pel fru-fru de les estores de Palau ni pel rum-rum dels cotxes oficials. Ell, pur i noble com un nou Espartac alliberador, es posa al costat de les masses que demanen una universitat popular i contra les servituds del sistema corromput. El fet que el conseller d’Universitats sigui el republicà Josep Huguet i que el Pla Bolonya sorgeixi del consens europeu són detalls que no poden tòrcer l’ideal revolucionari. Uriel, quin gran estadista fóra, si tingués a les mans aquell estri que batejà el doctor Guillotin! Me’l puc imaginar (tal vegada situat entre López Bofill i López Tena) decidint la sort dels desafectes a la causa amb la mateixa clarividència amb la qual avui es carrega –com si res- l’autoritat del govern democràtic de Catalunya.

Es veu que la darrera batalleta domèstica a ERC és per l’assumpte del finançament. Puigcercós no vol repetir el psicodrama de l’Estatut, mentre la colla de l’Uriel vol tornar a sentir la sensació de viure perillosament. Ja s’ho faran. Ara pla: el que resulta del tot marcià és que Huguet no sigui capaç ni de convèncer els seus. Pobre Lenin de Manresa! En la lluita contra la demagògia de la minoria populista contrària a Bolonya, ERC no és capaç de tancar files. El sentit d’Estat brilla per la seva absència entre aquells que, precisament, asseguren treballar per construir un nou Estat a Europa.

M’imagino un Estat català amb els Uriels fent de ministres i és, si fa no fa, com veure ara la Chacón fent el ridícul mundial per l’assumpte de Kosovo. Espanyols? Catalans? Ànimes de càntir! Em parlen de la direcció actual d’ERC i m’imagino aquella taverna tan peculiar de la primera pel•lícula de La Guerra de les Galàxies, la que vam veure –fascinats- quan érem nens. Allà hi havia el bo i millor de cada planeta, passant-s’ho bé mentre, a fora, els que lideraven el costat obscur de la força feien i desfeien a gust. Doncs igual.