Opinió

Quan tot just fa quinze dies que hem resolt el conflicte del finançament i amb les maletes fetes per marxar de vacances, el sentit comú indica que és l’hora de començar a pensar en la sentència del Tribunal Constitucional, perquè serà el següent episodi que provocarà tensió en la política del nostre país. Una sentència que, suposadament –i dic suposadament perquè una servidora ja no sap si refiar-se de les previsions que es fan–, es farà pública durant el mes de setembre. I dins del mes de setembre, tot fa pensar que serà després de l’11, perquè a Espanya són intel•ligents i volen evitar les possibles mobilitzacions o protestes durant la Diada.

Aquesta sentència del Tribunal Constitucional és l’espasa de Dàmocles que amenaça el text de l’Estatut, alhora que impedeix la possibilitat de fer un desplegament sensat, acurat i adequat d’allò que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya van aprovar en referèndum el 18 de juny del 2006. Més de tres anys després de la cita a les urnes, tot continua empantanegat degut als interessos més o menys ocults d’un Tribunal que, al meu entendre, no té la legitimitat moral per fallar en contra d’una decisió sobirana del poble de Catalunya. En tot cas, però, el més important a hores d’ara és preparar una resposta unitària i digna a d’enèsima trompada que arribarà des de Madrid.

Però anem a pams. ¿Què passarà si la sentència del Tribunal Constitucional, per molt interpretativa que sigui, tomba qüestions tan importants com les competències de justícia, el Síndic de Greuges, el concepte de nació, la llengua i el finançament? ¿La gravetat d’una sentència negativa serà suficient per aconseguir que totes les forces polítiques responguin unitàriament? ¿El president Montilla, amb el PSC al darrera, encapçalarà una resposta de país que permeti mostrar que amb l’Estatut no s’hi juga i que ell és el primer a defensar els interessos del país? ¿Els partits polítics sabran estar-se dels tacticismes preelectorals per adherir-se a les respostes unitaris que ja prepara la societat civil? ¿I la societat civil? ¿Sabrà donar respostes que vagin més enllà d’una mobilització als carrers de Barcelona per fer propostes realment polítiques que facin avançar el país?

Com vostès veuen, encara cal resoldre molts interrogants. Per començar, l’abast de la sentència i les dates concretes en què es farà pública. El que és ben clar, però, és que qualsevol sentència del TC anirà en contra de la voluntat del Parlament de Catalunya i en contra de la voluntat dels catalans. Tot i que la participació al referèndum va ser minsa, una àmplia majoria de les persones que van anar votar van manifestar-se a favor del text que es va posar a votació.

L’Estatut es va fer per avançar en l’autogovern de Catalunya i va ser una aventura que havia de permetre avançar en qüestions tan fonamentals com el finançament. Per tant, no s’hi val a badar. La defensa de l’Estatut és una responsabilitat de tothom. Del president Montilla, del tripartit i també de l’oposició. De la Cambra de Comerç i dels empresaris. Dels sindicats i des de les organitzacions que treballen per la llengua o de les que ho fan defensant el territori. En definitiva, d’aquells que van votar a favor i d’aquells que van votar en contra de l’Estatut, perquè un cop referendat, ja és de tots.

Anem-nos-en de vacances! Però tornem amb les piles carregades perquè la sentència ja arribarà amb la tardor. La resposta que hi donem dibuixarà el futur immediat del país i també les relacions amb Espanya. Perquè la sentència pot fer que res ja no sigui igual! Mentrestant, però, tinguin unes bones vacances i fins al setembre!