Opinió

“La insolència de l’oficialitat i la lentitud de la justícia són penes que el comú del poble té dret a rebutjar, per alta que sigui la magistratura i extrema l’arrogància d’aquells que dicten sentència o simplement la retardin”.
Pasqual Maragall, ex president de la Generalitat 


Arran del cas Millet ha començat a Catalunya el happy hour de les mitges acusacions contra l’adversari polític. Vàrem veure-ho amb la polèmica del 3 % i sempre se segueix el mateix esquema: el ventilador es posa en marxa i s’espera que la porqueria real o retòrica faci la funció dels arguments. En aquesta ocasió, a més, la tàctica serveix per evitar que es parli de la crisi econòmica, de l’atur, de la pèssima gestió del gabinet Zapatero i de la manca de projecte i impuls del tripartit presidit per Montilla. Els manuals americans de moda ensenyen que cal posar el focus on sigui per tal que no es vegin les misèries de casa.

Un sector dels socialistes catalans – m’imagino que n’hi ha un altre que conserva el seny i sap que tot això és suïcida – creu haver trobat l’eina perfecta i màgica per afeblir Convergència i, sobretot, la candidatura de Mas a la presidència de la Generalitat. És una maniobra tant clara que fa riure. M’estranya que els estrategs habituals del carrer Nicaragua hagin perdut, amb l’edat i l’empatx de poder, aquella lucidesa primària que, antany, els guiava amb més prudència. També m’estranya que pensin, de debò, que per aquesta via podran obtenir allò que ni la tasca de govern ni la personalitat de Montilla pot fabricar en un any de llarga precampanya. Ni CiU és el PP ni Catalunya és Espanya. Ni uns convenis del Palau de la Música amb la Fundació Trias Fargas són el cas Gürtel. Alerta: el ventilador pot acabar sent un boomerang que faci mal a qui l’ha posat en marxa. No fóra la primera vegada.

Si Millet va prendre part en el finançament irregular d’un o de diversos partits, és un assumpte que la justícia haurà d’esbrinar i provar a mesura que vagi posant-se en clar tot aquest escàndol. Si aquesta possibilitat esdevé un fet, els implicats – sigui qui sigui - hauran d’assumir responsabilitats i tota la societat haurà de tornar a debatre, amb seriositat, sobre una qüestió eternament ajornada: com es paga la representació política. Però no som en aquesta escena. El cas Millet segueix sent una història de lladres de col blanc, per molt que alguns tinguin ganes de canviar el guió si us plau per força.

Hi ha un socialisme català que va entendre la lliçó amargant del nou Estatut i que l’ex president Maragall encarna amb un coratge evident quan parla, com ha fet ara, de repetir el tancament de caixes. És el socialisme català que ja ha entès que no hi ha federalistes a Espanya i que cal descobrir nous camins, a partir de la suma de forces i energies procedents de camps diversos. És el socialisme català que, finalment, ha vist que cal defensar els interessos de Catalunya per sobre d’altres consideracions. Vull creure que gent com Ferran Mascarell i Antoni Castells, per dir dues figures de pes, són en aquesta visió madura del país.

I, al costat d’aquesta gent que s’ha desvetllat i diu coses noves, hi ha un socialisme català vell i envellit, obsedit en fer d’oposició des del govern, tocat per les inconsistències personals, sense cap més ideologia que escalfar la cadira eternament, arrapat a les maneres més barroeres i sinistres, dedicat a perseguir les discrepàncies i abocat a la destrucció dels rivals polítics al preu que sigui. És el socialisme nerviós i insegur que tem la gran trompada en les futures eleccions al Parlament i que, a Madrid, ha de fer sempre tot allò que la Moncloa ordena.

L’ansietat és mala consellera i la ràbia també. Alguns pretesos genis del PSC poden acabar com el cèlebre regador regat. Serà que, com és llei de vida, aquests personatges ja comencen a fer catúfols.