Víctor Alexandre

La setmana passada, convidat per l’organització de la Setmana del Llibre en Català de Palma, vaig fer una estada d’uns dies en aquella ciutat. Tot va ser perfecte, amb un munt d’activitats protagonitzades, entre d’altres, per Montserrat Carulla, Sebastià Alzamora, Vicenç Villatoro, Joan Margarit, Joan Solà, Jordi Mir i Gemma Lienas, que demostren la il•lusió i la vitalitat del Gremi de Llibreters de Mallorca. A diferència de la Setmana que se celebra al Principat –enguany s’ha celebrat amb gran èxit a Sant Cugat del Vallès-, la Setmana de Palma no compta amb la participació dels editors. És a dir, que són només els llibreters –els pocs que venen llibres en català- els qui n’assumeixen la responsabilitat. Cosa que té un valor immens, ja que els efectes de l’espanyolització promoguda pel Partit Popular al llarg d’aquests darrers anys han estat devastadors, fins al punt que comprar llibres en català a Mallorca pot esdevenir tota una aventura. Per sort, hi ha persones i entitats com la llibreria Quart Creixent o com l’Obra Cultural Balear que fan una tasca titànica per combatre aquesta inèrcia ambiental que, per bé que no arriba als extrems del País Valencià en ciutats com València o Alacant, comença a ser alarmant. N’hi ha prou de parar atenció en els rètols dels establiments comercials per veure que la presència de la llengua catalana és merament ornamental.

Un altre problema afegit és la incomunicació interinsular. Desplaçar-se de Palma a Barcelona no és problema, però sí que ho és fer-ho d’Eivissa a Menorca, per exemple. Això fa que a un eivissenc que vulgui anar a Maó li resulti molt més fàcil passar primer per Barcelona que no pas desplaçar-s’hi directament. Sembla un estirabot, oi? Doncs no ho és. No ho és perquè aquest sistema tercermundista de comunicació respon a un pla espanyol de descohesió territorial dels Països Catalans. Es tracta de dificultar-ne la relació aïllant cada territori per mitjà de la impossibilitat manifesta de connexió i emprant la sobrecàrrega econòmica com a element dissuasiu. Així és com es destrueix un poble i una cultura, desarticulant-ne els integrants, i així és com es substitueix una llengua per una altra, fent-la percebre com a inútil a ulls dels seus mateixos parlants. Però hi ha altres maneres de fer-ho. Ho veiem en la marginació de la llengua catalana en els aeroports de Barcelona i de Palma, com ha denunciat recentment la Plataforma per la Llengua, o en els vols de la companyia Spanair propietat en un 80% d’un consorci català liderat per Catalana d’Iniciatives i Turisme de Barcelona. Ni a l’anada ni a la tornada se’ns van donar les informacions de vol en català, només en espanyol i en anglès; extrem que ja demostra el menyspreu d’Spanair per la llengua dels seus clients potencials.

Aquest menyspreu, tanmateix, també s’estén a l’aerobús barceloní. El servei d’autobús de l’Ajuntament de Barcelona, de preu desorbitat i gestionat per l’empresa Transports Ciutat Comtal que cobreix el trajecte entre plaça de Catalunya i l’Aeroport del Prat, vexa cada dia la llengua catalana no sols ignorant-la en les locucions dels seus conductors sinó també traduint a l’espanyol els noms dels carrers on té parada: “Plaza de España”, “Urgel”, “Plaza Universidad” i “Plaza Cataluña”. Així és com l’Ajuntament barceloní infringeix la llei de Política Lingüística que, en el seu article 18 diu el següent: “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”. ¿Encara hi ha algú que es pregunta per què aquest Ajuntament, governat pel PSC-PSOE i ICV, ha expulsat de Barcelona la Setmana del Llibre en Català?