Opinió

No dubto que el PSC té autonomia i vida pròpia. En cas contrari, el 2003 i el 2006 el president de la Generalitat hagués estat Artur Mas tal i com va evidenciar el PSOE que desitjava. El que és lamentable és que només exerceixin aquest dret d’autodeterminació respecte els socialistes espanyols quan l’opció de tocar poder està en joc.

Aquesta passada setmana al Congrés dels Diputats hi ha hagut votacions en qüestions sensibles d’autogovern en què els diputats del PSC s’hi han oposat. Eren demandes avalades per diputats del seu mateix partit al Parlament de Catalunya. La resposta del president Montilla en el control del dimecres va tornar a ser la de sempre, ‘els 25 diputats del PSC a Madrid eviten que governi la dreta anticatalana a Espanya’. Davant de tanta reiteració, hi ha qui és pregunta: de debò que només serveixen per això, president?

L’espantall del PP ja cansa. No només perquè siguin els seus companys d’allunatge unionista a Ajuria Enea i les institucions basques. Ja cansa perquè en les europees, a l’Eurocambra, populars i socialistes coincideixen durant els cinc anys en multitud de votacions. I pacten el repartiment dels òrgans de la Cambra. Sense anar més lluny, PSOE i PP a Europa van pactar la presidència del Parlament per a lo raier Josep Borrell i la vicepresidència per Alejo Vidal Quadras, el papu que utilitzen ara els socialistes en el cartell electoral.

No dubto que, com s’assegura, Maria Badia tingui un ampli coneixement en l’entramat institucional europeu. Només faltaria. Tot i això sorprèn que es juguessin a palletes amb Raimon Obiols qui anava al capdavant de la llista dels socialistes catalans. Explicat per un dels dos, cadascú volia que fos l’altre el cap de cartell. No és cap delicte però ja denota l’interès d’aquests comicis per als socialistes catalans.

I és que seguint la lògica propagandística del PSC-PSOE, també se’ls hi podria aplicar a ells. Maria Badia va de quatre a la llista del PSOE, just per darrere de Magdalena Álvarez -la mítica Maleni- punta de llança del felipisme en els governs Zapatero i martell d’heretges catalans. Agafar la papereta de Maria Badia serà votar la ministra que es mofava de Joan Herrera i Joan Tardà quan li reclamaven solucions pel caos de rodalies. Serà votar la ministra espanyola que va arribar a dir que en ‘Catalunya me harán un monumento’. Serà votar la ministra espanyola que mai va explicar perquè va fer pública l’adjudicació del concurs de handling de l’aeroport hores abans de l’operació sortida d’agost de 2006 que va degenerar en la vaga salvatge de El Prat. Serà donar el vot a la ministra espanyola que va arribar a la indecència d’insinuar que els polítics catalans es ficaven amb ella perquè era andalusa.

Votar Badia, objectivament, és votar Maleni. El PSC sabrà què fa. Les enquestes no són ciència certa però indiquen tendències. I per sobre de la ciència, sempre ens queda el sentit comú: difícilment companys de viatge com Magdalena Álvarez en una llista electoral ajudaran a què el PSC superi en un futur proper el llistó a la baixa de 37 diputats amb què es va quedar l’1 de novembre de 2006 en les eleccions catalanes. I ben segur que tampoc sumarà la seva actitud a Madrid en les resolucions que plantejaven els grups catalans en el debat de política general espanyol.

La setmana passada s’inaugurava a Barcelona un parc en honor a Joan Reventós en què hi va assistir tota la plana major del partit. A més de recordar la figura de Reventós, potser també caldria que els socialistes catalans fessin memòria i recordessin perquè des que el difunt president del PSC va ser cap de llista l’any 1980 fins que Pasqual Maragall va assolir la presidència de la Generalitat van haver de passar 23 anys.