Com ens hem de veure
XARLATANS DE GOMORRA
“Hi ha una gran hipocresia en la suposada admiració que alguns diuen professar als escriptors amenaçats de mort per haver practicat la llibertat d’expressió”
Roberto Saviano, el jove periodista italià amenaçat de mort per la Camorra napolitana a causa del seu llibre Gomorra, que segons sembla revela els intersticis del crim organitzat italià (però de dimensions globals, i, segons va explicar Saviano, amb ramificacions a Catalunya) ha estat a Barcelona i a tothom li ha caigut la bava. Saviano va venir convidat amb motiu de les jornades BCNegra, sobre literatura d’aquesta que en diuen, precisament, negra, per recollir un premi que, com no podia ser altrament a les nostres latituds, porta el nom de Manuel Vázquez Montalbán. El premi, però, era només l’excusa per poder satisfer el morbo de veure de prop allò que els anglosaxons en diuen un dead man walking, un home mort que encara camina, i que als seus trenta anys ha de viure sentint l’alè del botxí al clatell –i més que el sentirà, probablement, quan els mitjans aparquin el tema i els focus deixin d’il•luminar-lo: aleshores Saviano encara serà més fràgil.
Hi ha una gran hipocresia en la suposada admiració que alguns diuen professar als escriptors amenaçats de mort per haver practicat la llibertat d’expressió. Naturalment, la justificació és impecable: en teoria, admiren el seu coratge, la seva capacitat de desafiar algun poder sinistre i de posar en joc la seva vida per tal de donar a conèixer al món la corrupció d’aquest poder. Salman Rushdie, Anna Politovskaia, Roberto Saviano. Però és fals: allò que en el fons els motiva únicament és el morbo del personatge perseguit i amenaçat, el mcguffin depriment en què s’ha convertit la seva vida: el pelaran o no? Si finalment maten el personatge, com en el cas de Politovskaia, gesticulen una estona i fem veure que estan indignats, quan el que en realitat han sentit és el plaer d’arribar al desenllaç de la història, encara que sigui tràgic (a Catalunya, en particular, els desenllaços tràgics tenen predicament i audiència). Si se’n surten, com en el cas de Rushdie, se senten lleugerament estafats perquè se’ls ha escamotejat un esplèndid exemplar de màrtir en favor de les grans causes, i acaben per dedicar-li una desagradable i freda desafecció.
Personalment, m’agradaria que Saviano sortís sa i estalvi d’aquest garbuix en què s’ha ficat, encara que només fos per deixar esculats tots els que esperen el titular del seu assassinat per poder amollar la llagrimeta de cocodril. Espero que se’n surti, sí, i mentrestant, que alguns dels nostres proverbials i florentins custodis de la llibertat d’expressió tinguin la decència de callar una mica, ells que mai no es posaran en perill perquè mai no han escrit un sol text que digui res. La recomanació literària d’avui, per descomptat, El Padrí de Mario Puzo.