Carles Boix

El vídeo clip “Yes, we can”, penjat al youtube el 2 de febrer del 2008, és fascinant. I un bon lloc per on començar a penetrar en el laberint de les eleccions americanes. Filmat en blanc i negre, venint del passat i projectant-se cap al futur, Obama destila el seu discurs, pràcticament inaudible, corejat per un ventall extraordinari de la cultura pop nordamericana, al ritme d’una música creuada de rap negre i suau rock blanc. “Yes, we can”: això és el que se sent, el que provoca un gronxament lleuger en l’espectador, el que convida a sumar-se a una empresa nova, col.lectiva. “Yes, we can”: solament cal repetir-lo i participar de les possibilitats sense límit que el polític, jove, atlètic i profètic, descabdella en un anglès neutre, curiosament allunyat de l’accent entre cansat i ensucrat que gasten els blancs del sud i els negres de tot el país. Impossible no sentir-s’hi atret. Especialment quan, en l’hivern gelat de les primàries, l’alternativa demòcrata no era cap altra que la dona d’un ex president en combat mortal amb una família, els Bush, que havien ocupat la presidència dotze anys en les darreres dues dècades.

“Yes, we can”. Per un moment jo també em deixo anar, entre la solidaritat generada per les cançons de Tracy Chapman de la meva joventut i la repetició màntrica del que sembla un verset d’un salm bíblic. I, tanmateix, què vol dir que tots podem? Què és el que podem fer? O, diguem-ho de manera diferent, per què Obama i els seu missatge, ambigu, ha aixecat aquest massa de suport, aquesta expectació frenètica, aquest seguiment obsessiu, a dins i fora del país. I, sobretot, com és que ha aconseguit fer-ho sense que, tanmateix, les enquestes li donin més del 51 o 52 percent dels vots?

La resposta és que aquestes eleccions són una repetició de les eleccions del 2000 i del 2004. Amb actors diferents. Però amb els mateixos sentiments i, per la banda demòcrata, amb una passió o (fins i tot) una ràbia enceses. Fa vuit anys Bush va arribar a la presidència gràcies a uns centenars de vots dicutits a Florida. Ara fa quatre anys va tornar a guanyar, aleshores amb una diferència de tres milions de vots, en mig d’una guerra discutible i probablement innecessària. Les eleccions de 2008 són, per a la meitat del país (o una mica menys), l’oportunitat de venjar uns resultats amargs – tocats d’empat primer i d’estat d’excepció després. Uns resultats ajustadíssims, creuen, que Bush no va saber administrar a l’hora de respondre als reptes exteriors del país. Per això Obama ha recollit 600 milions de dòlars en contribucions – l’equivalent al que van gastar-se Bush i Kerry plegats l’any 2004. I poster per això les enquestes pre-electorals s’han multiplicat per tres: n’hi va haver 239 l’any 2004; ara en portem 738 (només 215 el mes d’octubre). Per això sembla impossible plantejar dubtes raonables a persones (la majoria dels meus col.legues) que, per la seva feina acadèmica, haurien de ser eminentment racionals.

Els demòcrates, vistos de prop (i visc rodejat de demòcrates), semblen una massa que escomet, furiosa, la porta del castell. La porta, imagino, acabarà caient. I, si no cau, la desesperació serà extraordinària i punyent. Al capdavant d’aquesta agitació, Obama és un full en blanc. S’hi projecten totes les il.lusions. S’espera d’ell la redempció, el lliureu-nos, Senyor, que resa el parenostre, de tots els mals. Però, és la feina dels polítics la de redimir-nos dels nostres mals i temptacions? Un col.lega, excel.lent i molt progressista, em confessava ara fa dues setmanes: “M’estic matant perquè sorti escollit l’Obama (imagino que “matar” volia dir gastar moltes hores en la campanya) tot i que sé que serà un mal president.” Jo no sé si serà un mal president: ara mateix no tinc elements suficients per a emetre cap judici definitiu. Però sí que vaig entendre la resposta com calia. Aquesta és, pensa l’esquerra, una hora decisiva, una hora de capgirar-ho tot, una hora per reconstruir una altra Amèrica. No importa qui ho faci. Només que ho faci. Tenim un país ofegat en la passió del compte enrere.