La veritable notícia que va produir l'executiva de dilluns passat dels socialistes catalans, és aquest paràgraf de la resolució aprovada per unanimitat i proposat per José Montilla: “Si es donés el cas, que no desitgem en absolut, que no s’arribés a un acord; si s’evidenciés que el Govern d´Espanya no tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans” .

Que votaran sí als pressupostos no era cap novetat. La pretensió de CiU, ERC i ICV de convèncer al PSC que no els voti (el PP català ho fa d'ofici) no té ni cap ni peus. És obvi que si els socialistes catalans sabessin que, votant no, al moment quedaria resolt el tema del finançament, no albergarien dubtes en plantar-se. Però, siguem seriosos; la conseqüència seria uns pressupostos prorrogats; la pèrdua dels 4.626 milions d'euros consignats per a invertir a Catalunya; i una desconfiança total del PSOE vers al PSC, que no faria més que fer upa als conceptes de finançament més centralistes. Que Artur Mas, Joan Puigcercós i Joan Saura, sabent quines són les conseqüències, s'obstinin en el seu tretze són tretze, no pot, per menys, que sorprendre'ns.

La notícia, deia, és l’expressió de descontent, que recull el sentir ampli de la militància i l’electorat socialista; i no tant perquè un finançament millor al que ens van deixar el PP i CiU es consideri el principal problema de Catalunya, sinó pel desencantament que els ha despertat el president Zapatero en la seva relació amb el president Montilla. I em refereixo al corpus majoritari del socialisme català, no a les minories anomenades catalanistes o espanyolistes, que poc relleu tenen avui.

El militant socialista mitjà no entén que quan el president de la Generalitat és una persona que dista molt de tenir una concepció com la de Maragall sobre les relacions amb la resta d'Espanya, resulti que el president Zapatero incompleixi la paraula que li ha donat. Això desmotiva al militant i l'elector mitjà, que no entén res.

S'equivoca el president Zapatero si no entén que, perquè el socialisme català respecti el seu lideratge a Espanya, ell ha de respectar el lideratge del president Montilla a Catalunya, i en les formes no està sent així.

I s'equivoca si creu que el PSC d'avui és el de fa trenta anys, tampoc és així: ara hi ha un lideratge clar i una militància nova.