“Democràcia a sang freda” és el primer llibre de David Madí. Un llibre que, com ens té acostumat el portaveu de CDC, apunta i dispara sense miraments. No juga amb l’ambigüitat, tan típica dels polítics, i diu les coses pel seu nom. “Sóc catalanista perquè estimo el meu país, sóc liberal, no sóc anti-americà, estic a favor de la globalització, crec en la meritocràcia i en la cultura de l’esforç i defenso l’existència de l’Estat d’Israel”. Patapam, sense contemplacions. S’hi pot està a favor o en contra però no es pot dir que no parli clar.

Què pretén amb aquest llibre?

Quan fas un llibre és perquè t’ho proposen, perquè tens alguna cosa a explicar o perquè tens alguna teoria. I jo, modestament, crec que tinc alguna cosa a explicar i alguna teoria que pot ser útil. Aquest és un llibre volgudament desacomplexat i amb vocació de sacsejar aquesta Catalunya immersa en una dolça decadència.

No hi ha cap mena de relació amb els rumors que el situen fora del partit, doncs?

No, en absolut. El llibre el vaig començar ara fa nou mesos. Per tant: no té cap lectura interna ni electoral. Ni és una autobiografia ni són unes memòries, gràcies a Déu.

Busca un punt d’inflexió en la seva carrera?

No, no. Aquest és un llibre escrit des de la reflexió però que conté emoció, acció. És un producte que em venia de gust fer.

M’ha sorprès el fet que vostè pateixi de Crom. La imatge freda i calculadora que es ven de vostè és fruit de la malaltia?

Aquest malaltia m’acompanya des que tinc 20 anys. En certs moments m’ha fet molt la guitza ja que és una malaltia que genera brots. I sí: hi ha hagut moments durs però gràcies a Déu, la meva malaltia, és força controlable. Però bé, tothom té la seva creu i aquesta és la meva.

Canviem de tema. Fa dies que sentim parlar de la “Casa gran del Catalanisme” com un punt d’encontre entre diferents sensibilitats catalanistes. No creu que amb el reguitzell de persones que reben cops en el seu llibre ajuda poc aquest encontre?

No. Aquest llibre porta un gran missatge de reconciliació.

Com?

El llibre té una clara vocació de reflexió i reformulació en la política catalana. Si explico el què ha passat en els darrers anys, i això comporta una certa duresa, és precisament per arribar a un diagnòstic que ens ajudi a superar aquesta situació.

Reconciliació amb qui?

Hem de suturar les ferides, desinfectar les cicatrius i inflar les conviccions. Els catalans, en aquests moments que són francament dolents, s’han de reconciliar amb el seu futur. Els ciutadans s’han de reconciliar amb la creença en els polítics.

No creu que per aquesta reconciliació no ajuda gaire el fet que vostè digui que té uns informes i acusi indirectament a Montilla de participar en uns fets greus en el Partido de los Trabajadores i digui que, amb el sou de Montilla i el de la seva dona, és complicat comprar-se una casa d’un milió i mig d’euros com si insinués que roba?

Jo no acuso a ningú. Dic que no vam fer us de la guerra bruta. Però si no explico aquests temes és perquè formaven part d’un capítol no contrastat i perquè hi ha una línia entre el que és ètic i el que no ho és. I l’estil de la guerra bruta, a diferència d’altres partits, no és el nostre. Nosaltres podem ser contundents i ferms però la nostra formació sempre ha defugit la guerra bruta.

Però vostès com a oposició, si tenen els mínims indicis que Montilla, el president de Catalunya, ha robat o ha participat en actes vandàlics ho han de fer públic, no?

Només dic que no vam fer servir una informació que va aparèixer en un determinat moment. A partit d’aquí, si vostè hi té interès, ho ha de preguntar al President de la Generalitat.

Però els catalans tenim dret a saber si el nostre president va robar o no.

Insisteixo: aquest punt és només per explicar allò que no vam voler fer. I si hi ha algú interessat que ho parli amb les persones corresponents.

En un altre tema del llibre, on ja no parla d’indicis o informes sinó que ho diu directament, és quan titlla a Pere Esteve de ser un polític car. Que vol dir amb això?

El que intento explicar és la relació ambivalent que vaig tenir amb Pere Esteve. Els polítics, com totes les persones en la vida, tenen bons i mals moments. I jo considero que les últimes decisions de Pere Esteve obeïen a una estratègia més gran.

Quina?

Ser un dels antecedents del Tripartit. La teoria aquella que ell es va desprendre de tot per una simple qüestió ideològica no ens la vam creure mai els que varem viure aquells moment.

Però això de “car” per què?

Perquè no era un polític barat. Així de simple.

L’acusa d’apropiar-se diners públics?

No, en absolut. Només dic que la seva actitud mai ens la vam arribar a creure.

Del qui en parla força bé, tot i fer-ne crítiques, és de Pasqual Maragall. Sabent, ara, que pateix alzheimer diria el mateix?

No ho sé. Aquest llibre està escrit a l’octubre. Per tant, està escrit, amb tota honestedat, abans de saber-ne res.

 
Vostè, en el llibre, parla de pensament feble i del pensament fort. Catalunya té un dèficit de pensament fort?

Sí, absolutament. És un dèficit transversal que presenta clars símptomes de decadència. I un dels factors que ens hi han portat és un pensament feble i un dèficit d’idees clares. El llibre és un al•legat a favor d’una Catalunya valenta amb determinació enfront d’una pusil•lànime.

I a què és degut aquest pensament feble?

Hi ha factors externs com la mai prou solucionada relació entre Catalunya i Espanya, però també d’interns. Molts dels problemes no depenen d’Espanya. Són i només són culpa nostra. Jo no sóc nacionalista perquè cregui que el meu país és el millor, sinó que sóc nacionalista perquè vull contribuir en fer millor el meu país.

Tornant a la valentia. Vostè en la declaració de principis de l’inici del llibre fa un seguit de posicionaments que poden ser catalogats com a políticament incorrectes. De fet, dubto molt que la majoria dels seus votants i companys de partit els comparteixin.

Accepto perfectament que hi hagi gent que no comparteixi els meus plantejaments. Ara bé: tinc el mateix dret que qualsevol altre a expressar-les. I sí: em permeto el luxe de ser políticament incorrecte. S’ha de dir d’un cop, per exemple, que anar contra la globalització és una postura profundament reaccionaria.

Guillem Carol