Crònica de Guillem Carol: Que s’ha avançat és innegable. Ara bé, ens tornem a trobar amb el mateix problema de tota la vida: no s’ha avançat prou per uns i per uns altres s’ha avançat massa. Segurament, aquest, és el gran problema que té Mas dins de CiU. Però bé, si algun dia vol arribar a ser president de Catalunya haurà de reclutar, en un mateix discurs, la màxima quantitat de sensibilitats. I això ningú ha dit que sigui fàcil. Ara una mica d’aquí, ara una mica d’allà. Però de fet, el problema no és nou. Ja ho explicava Pujol amb la mítica història del llençol: “Quan et vols tapar el cap se’t refreden els peus i quan vols tapar-te els peus se’t refreda el cap.”

En fi, abans de seguir amb aquesta crònica vull deixar clara una cosa: els explicaré una conferència. Ho dic per aquells que esperaven de Mas la reencarnació de Jaume I o l’aparició del nou Sarkoy català que els solucionaria tots els seus problemes.

I aquí, segurament, ve el primer punt important de la conferència: Mas ha fet de Mas. Ja sé que pot semblar una obvietat. Però per més obvi que això sembli no sempre ha estat així. Sovint hem vist un Mas desubicat intentant interpretar un paper que no anava amb ell. Mas no és Pujol ni ho ha de pretendre ser. I bé, no hi ha millor manera de fer oblidar el pare que renovant el seu vell mobiliari. “És català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i vol ser-ho”. Per Mas ja no val allò de “viure i treballar a Catalunya”. Vivim en un món globalitzat i les definicions s’hi han d’ajustar.

Però bé, a part de matar al pare s’ha de plantejar un nou discurs. I possiblement, aquí és on ha fallat. Recordin allò del llençol. Ha plantejar un seguit de punts –des de la sostenibilitat fins a l’educació passant pel dret a decidir dels catalans- que tot i apuntar alt no han acabat de disparar.

Una cosa sí que ha quedat clara: s’ha acabat la pedagogia a Espanya. “El preu de la pedagogia no pot ser tan alt com per haver de renunciar a un mateix”- ha apuntat Mas-. La pedagogia, si s’ha de fer algun lloc, és a Catalunya. És aquí on hem de convèncer –seduir segons el discurs- per intentar ser una majoria democràtica contundent que ens deixi decidir independentment. “I aquesta feina –ha seguit Mas- no depèn ni de Madrid ni de Brussel•les: depèn de nosaltres. De la nostra capacitat de convèncer aquells que encara no s’han fet seva la nació catalana. Ja que si volem decidir, no ho hem de fer contra ells: sinó amb ells”. Suposo que això volia ser una definició de la Casa Gran de Catalanisme.

Però la pedra de toc ha quedat al final. Perquè tot això de la Casa Gran i de la refundació parteixen d’algun lloc, d’algun problema: la falta de credibilitat en els governants. La política no convenç i genera indiferència entre molta gent. Per això la fórmula de Mas és: fora paternalismes i populismes, limitar els mandats, acabar amb les llistes tancades, respectar les llistes més votades i facilitar que les persones passin de l’administració pública a la privada sense penalitzacions personals.

En fi, que Mas ha apuntat i ha apuntat força alt. Ara falta veure si el llençol dóna per tant.

Guillem Carol
www.guillemcarol.cat