Durant el segle XVII, Catalunya esdevingué un escenari constant dels enfrontaments entre les monarquies francesa i hispànica. De grat o per força els catalans es van veure arrossegats als conflictes. Les ciutats catalanes convertides en places d'armes fàctiques i les potencialitats productives es van posar sovint al servei de la indústria de guerra. De tot plegat, l'ancestral i singular cultura bèl·lica dels catalans en va sortir modernitzada. Al final del segle XVII la política del darrer monarca austriacista, per tal de mantenir i equipar els terços, va generar a Catalunya una potent maquinària de producció militar en massa a través dels assentistes, que esdevingué la primera manifestació de la revolució industrial. La confecció d'uniformes, la producció d'armes i el subministrament de pertrets a l'exèrcit va generar l'aparició precoç de burgesos manufacturers, l'acumulació de grans fortunes i la transformació del país.

La Guerra de Successió a la monarquia hispànica va esperonar i accelerar les dinàmiques manufactureres a l'entorn de les demandes bèl·liques. Quan, l'estiu del 1713, Catalunya va ser lliurada a la barbàrie borbònica, el país, i sobretot Barcelona, amb les seves poderoses infraestructures del ram de guerra i amb la seva experiència organitzativa, pogué aixecar en pocs dies un imponent exèrcit regular, que es va sumar a les organitzacions milicianes i de fusellers ja existents.

Els exèrcits catalans, hàbilment dirigits per Villarroel, van sostenir amb encert la campanya de 1713-1714 en defensa de la terra, falcats en tot moment per una poderosa indústria de guerra i per unes institucions polítiques que intentaven treure'n el màxim profit segons les conjuntures.

El present treball vol ser una aproximació tècnica i polièdrica a aquests exèrcits catalans, i de manera molt singular a les unitats reglades.