Crònica de la Conferència Nacional d'ERC
Maquiavel explica en El príncep que aquelles regions on el príncep és l’encarregat de designar directament els seus vassalls seran regions molt difícils de derrotar, degut a la seva unitat, però molt fàcils de dominar un cop hagin estat conquerides.

En canvi, en aquelles regions on el príncep es vegi obligat a jurar fidelitat als nobles per governar, seran fàcils de conquerir però difícils de dominar.

I bé: si Esquerra, degut al seu assemblearisme, pot acostar-se al segon exemple, per altres coses cada cop se n’aparta més. Els partits assemblearis ja no són el que eren. Ara et graven amb càmeres mentre votes, t’envien sms apuntant-te el què has de dir (o el que han de destacar i el que no han de destacar els mitjans) i et fan fora de les sales si dius que ets periodista. El que no canvia són els sistemes utilitzats per combregar la militància i fer-los obrar com tu vols: tot pagat i que no se’n parli més.

Però bé, tot i els autobusos, inscripcions i dinars totalment pagats per la direcció –segons el sector crític- els immadurs i els rancuniosos van resultar ser més dels que en un principi s’apuntava des de la direcció. Tot i això, no van ser suficients per alterar l’estratègia d’Esquerra. Ara bé: van ser molts més del que s’esperava. Per una banda Regrupament.Cat, el sector liderat per l’exconseller Carretero, va ser recolzat pel 22% de la militància quan des de la direcció s’afirmava que no arribava al 4%. Mentre que Esquerra Independentista, el grup crític capitanejat per Bertran (antic peó de Puigcercós, val a dir-ho, prò que sembla haver-se-li descontrolat), va estar molt a prop de donar la campanada en rebre el 43% dels vots en l’esmena on es plantejava renegociar els acords sobre els que es sustenta l’actual Tripartit.

Al mig de tot plegat, la misteriosa fugida de 444 persones que podria maliciosament atribuir-se a una consigna de major voluntat d’incidència sobre la ponència alternativa de Carretero, per a assegurar-se la seva anul•lació, que no pas sobre les més discretes i aparentment benèvoles esmenes parcials d’Uriel Bertran.

En sortir de les votacions, tant Bertran com Carretero van coincidir en dos punts: que la direcció del partit havia de prendre nota de les votacions i que la seva palestra no s’acabava aquí.

La primera advertència va ser mig contestada per Llansana en roda de premsa quan va comunicar que "la direcció d'Esquerra ha escoltat el missatge i analitzarà a fons les conseqüències del resultat”. Dic “mig” contestada perquè poc després, en la clausura de la Conferència Nacional, Carod-Rovira va recórrer a la convulsa història d'Esquerra dels anys 30 per elogiar la "pluralitat" i potencialitat hegemònica del partit. Ara bé: tot això, sense dubtar-ho ni un instant, com a força de govern.

De moment, salvat aquest primer assalt, les aigües tornen a calmar-se a casa dels republicans. El resultat final és d’aval de la ponència oficial per un 83% dels vots de l’assemblea, un resultat prou definitiu malgrat els destacables símptomes de malestar intern. Això sí: a l’espera del pròxim Congrés a la tardor del 2008.

Guillem Carol
www.guillemcarol.cat