El Club d’Opinió Arnau de Vilanova va reunir ahir a la tarda dos dels polítics més importants que ha tingut el nostre país en els últims 30 anys. El lloc: el Petit Palau de la Música Catalana. Un indret, que igual que els personatges, tenia el seu punt d’èpica. El tema: el nacionalisme català i el seu futur.

Els dos personatges, a part de compartir moltes vivències, comparteixen també títol. Els dos són Molt Honorables. Jordi Pujol i Heribert Barrera van mantenir durant més d’una hora i mitja una intensa conversa moderada pel subdirector del diari Avui, Salvador Cot.

Cot, jugant amb el fet que els dos polítics ja no estan a la primer línia, va començar la conversa intentant-los arrencar algun un mea culpa. Mentre que Pujol va acceptar tenir “alguna culpa del moment polític actual” Barrera va ser breu i contundent: “Si alguna cosa lamento és no haver resistit i lluitat més temps per dirigir les coses en el partit”. Pujol, que tenia Artur Mas observant-lo atentament a la primer fila, no va subscriure aquella frase per a ell. El que va dir Pujol, utilitzant un símil militar, és que en cada moment s’ha de saber jugar les cartes sabent quin és el teu armament.

El segon punt era obligat: la manifestació del passat dissabte i la seva materialització en el camp polític. Aquí van coincidir. Els dos Molt Honorables van admetre la dificultat de marcar un full de ruta. Ja que, segons Barrera, actualment hi ha molts fenòmens nous que no els pot solucionar des d’un govern. Això, segons Barrera, dificulta molt la consecució d’objectius. Pujol, però, va rematar-ho dient que els objectius no eren essencials. L’essencial, per Pujol, és la voluntat de ser com a poble. Aquesta voluntat de ser la va escenificar amb el cas irlandès dient que els irlandesos no perseguien la independència sinó que volien ser, tenien passió per ser. No volien morir sinó que volien viure plenament com a irlandesos. I va ser aquesta voluntat de ser, segons Pujol, el que els va portar a ser independents.

El tercer punt, com era d’esperar, va ser el futur del nacionalisme. Cot ho va voler acotar a les accions immediates. Aquí hi van haver algunes diferències. Mentre tots dos tenien clar que la pedagogia i el “peix el cove” s’havia d’enterrar difinitivament, no es van posar d’acord en la materialització de l’estratègia.

Barrera va declarar que s’havia d’estar “moralment en guerra amb Espanya” i per això apostava per votar en blanc en les pròximes eleccions Generals ja que d’aquesta manera es posaria de relleu la desafecció amb els polítics actuals. Pujol, per altre banda, apostava per anar a votar i fer-ho massivament per partits d’obediència catalana. Pujol esgrimia que la millor manera per comptar quants som i que realment sigui traduït en força política era anant a votar en concordança amb la manifestació del passat dissabte.

Finalment van coincidir en un punt: el PSC és perniciós per Catalunya. Mentre que Pujol va acusar-lo de voler els vots de Catalunya però sense els catalans, Barrera va titllar-los de ser l’eutanàsia de Catalunya. Per això, afirmava Barrera, que no es pot pactar amb el PSC ni aquí a Catalunya ni a Espanya. Per això Barrera va demanar actuar a la basca. Aquí Pujol va intervenir bruscament preguntant: “Estàs disposat a posar 900 morts sobre la taula?” Es va fer un tens silenci i Barrera no va contestar.

Tot i això, van cloure els dos exdirigents, que aquest discurs no era aplicable per uns anys enrere ja que des de la formació del nou Tripartit es van repartir de nou les cartes. I un nou repartiment, segons els dos Molt Honorables, implica sempre un nou discurs i una nova forma de joc.

Guillem Carol
www.guillemcarol.cat