La revista Time ha nomenat el president rus, Vladimir Putin, Persona de l’Any 2007 pel seu “extraordinari lideratge” i per com això ha portat “estabilitat al seu país”. Time va ser el primer setmanari d’informació general dels Estats Units, fundat l’any 1923. De tant en tant busquen el sotrac, esvalotar el galliner, nomenant Persona de l’Any gent com Hitler (1938) o Stalin (dues vegades, el 1939 i el 1942), per allò de que no sempre es destaca a fi de bé. La persona més important d’un any pot ser també la més malparida.

A més, si Hitler no hagués perdut la guerra ara en parlaríem d’una altra manera, d’ell. Com molts encara parlen de Stalin: com una mena de tumor, d’exageració cancerígena, que va contaminar un organisme carregat de bones intencions, bàsicament sa. I en canvi la Unió Soviètica no va ser menys essencialment horrorosa que l’Alemanya nazi. No hi va morir menys gent. Ni tan sols va ser gaire menys antisemita. L’única diferència és que, com que ells van “ajudar” a guanyar la guerra, se’ls va deixar estar. I anar fent.

Biògrafs comparats de Hitler i de Stalin destaquen amb encert com la diferent fortuna d’aquests dos il.luminats es decideix de portes enfora: de portes endins, el sistema soviètic és molt més invasiu per a les llibertats individuals que el sistema nazi, i ho és des del primer dia. Només l’afrós, inhumà i virulentíssim Holocaust jueu es posa a l’alçada de les grans crueltats del gulag i les purgues estalinistes. Per a la població alemanya no jueva, Hitler és un governant molt més quotidianament passador que Stalin.

En canvi, en política exterior es giren els papers: Stalin esdevé conservador, cínic i possibilista. Hitler no toca vores, s’ho vol menjar tot, corre riscos delirants. Si hagués fet com després d’ell farà Stalin, si s’hagués acontentat amb posar la seva bota tota l’Europa de l’Est, mantenint pactes de no agressió amb la resta, encara parlaríem d’ell com algú que va cometre “desgraciats errors” amb els jueus, però vaja, la intenció era bona. David Irving seria un paio collonut. Només una implosió interna, com la de la URSS, hauria posat punt i final a aquell sistema.

Es repeteix la història, seixanta anys després? Molts consideren a George W. Bush (que també ha estat Persona de l’Any de Time dos cops, el 2000 i el 2004) un dels pitjors presidents nordamericans de la Història. Hi passarà pel fracàs bèl.lic, econòmic, humà i ètic de la guerra d’Irak. Hi passarà per la vergonya immortal de Guantánamo. És fàcil que sigui el dolent de la propera pel.lícula d’Indiana Jones.

Però, i Putin? La mateixa revista Time admet a la lletra menuda que encara li falta molt, per a ser considerat un demòcrata. Que li ho preguntin a Mikhail Khodorkovsky, l’oligarca petrolier rus expropiat i enviat fulminantment a Sibèria –ah, camarades, com en els vells temps...-, oficialment per evasió d’impostos, però molts creuen que per haver estat una de les poques amenaces realistes al poder de Putin. Com ho és encara l’excampió mundial d’escacs Gary Kasparov, aquest sí, gens sospitós de representar cap màfia russa. I que també ha passat puntualment per la garjola. Tota Rússia és un Guantánamo en potència.

Una de les experiències més filosòficament al.lucinants de la meva vida la vaig viure assistint a una conferència d’André Glucksmann al Círculo de Bellas Artes de Madrid, fa poquets anys. L’home parlava de l’horror inauditament brutal, arcaic, de Txetxènia. Denunciava la generalitzada indulgència progre amb Putin. Un del públic se li va encarar: “I vostè diu que és d’esquerres? Doncs a mi aquest discurs em sona igual que el que diu la FAES!”. Un Glucksmann trist, serè, li va respondre: “Sàpiga que jo no em considero obligat a demostrar que sóc d’esquerres, especialment quan a Europa ja no queden partits dignes d’aquest nom”.
“Però tu has vist, quina prepotència? Què s’ha cregut?”, em deia a la sortida de la conferència un aleshores membre de la cúpula judicial espanyola, de la corda del PSOE, “si Glucksmann té mala consciència per errors del passat, a mi què m’explica! Jo no en tinc cap, de mala consciència!”.

Aquest és el problema, vaig pensar aquell dia. I quan vaig veure la cara de Putin a la portada de Time. I amb la revista a la mà, em vaig sentir com la princesa Letizia a la portada d’El Jueves.