El concert de Verges ha estat exactament igual que tots els concerts d'aquesta darrera gira. Ni un tema més ni un tema menys en el repertori. Tal qual. Geografia, Un núvol blanc, Maremar, Tinc un clavell per a tu, Potser el desig, A poc a poc, Queda sempre un fil, El dia, La tendresa, Contra qui i per què, Verges 50, Jo sóc si tu vols ser-hi, Tossudament alçats. Bé, ara m'adono que fins i tot aquesta nit s'ha deixat un tema: Veritat i Mentida, una cançó que ha format part d'aquest repertori durant tota la gira i que avui ha faltat. Els bisos han estat més i amb sorpreses: Sabessis bé (dedicada a Miquel Martí i Pol), Que tinguem sort, Alè, Vida, Aprendre, Venim del nord, venim del sud, País Petit, Amor Particular, Viatge a Ítaca, Verges 2007 (una cançó nova).

Bé, el concert ha estat en una carpa situada en un descampat amb un fred que pelava. La fila 11,en el seu tram centra, era tota per als polítics. Quan Montilla ha arribat la xiulada que ha rebut ha estat espectacular i els crits de "fora, fora" han estat una orgia. Gairebé 30 minuts abans havia arribat Artur Mas, sense voler acaparar el protagonisme de cap càmera, i així com a Montilla no l'ha volgut saludar ningú que no fossin els seus consellers empleats, a l'Artur Mas se li acostava tothom a encoratjar-lo i a fer-s'hi fotos o a demanar autògrafs. El Mas semblava el president i el Montilla el seu xofer. Que ja és això: ja és aquesta la diferència de nivell. I és que a més Montilla, com sol fer, s'ha presentat vestit de xofer: cal ser molt, però que molt hortera per anar a un concert del Lluís Llach amb corbata. S'ha de ser un autèntic taujanàs, de fet, ver dur corbata el dissabte. Bé, Montilla ha estat tan menyspreat com el primer de novembre ho va estar a les urnes, i el concert ha començat sense més problema. Un concert més. Amb una cançó menys, com dèiem: però per la resta, la mateixa música i la mateixa lletra de sempre, i els mateixos comentaris de sempre entra cançó i cançó.

Als polítics se'ls ha repassat més o menys a tots: s'ha declarat nacionalista i d'Esquerra. Ha atiat el vell fantasma del PP, la qual cosa és fer el joc als sociates que són molt pitjors i molt més cucs que els del PP. Ha dit algunes ingenuïtats -les de sempre, d'altra banda- sobre valors i sobre les classes socials. Com a cada concert d'aquest gira. És veritat que de bisos n'hi ha hagut més, i és veritat que estaven ben triats, i és veritat que per dir adéu sempre és millor el Viatge a Ítaca que no pas L'Estaca, una cançó que per cert no m'agrada gens. No sé què hi hem de fotre, tots a estirar per aquí o per allà.

El resum és que no m'ha agradat aquest concert: ni anar-ni, ni crec que amb el temps m'acabi consolant haver-hi anat. Ara tu imagina't que un dia et telefona la Nicole Kidman, quedeu a sopar, aneu a fer copes i us acabeu enamorant profundament, i el món sou la Nicole i tu i no us importa res més. I que de sobte la Nicole et diu que t'estima tant, que està tan bé amb tu i tan enamorada, que no vol espatllar-ho ni arriscar-se que amb el temps arribin les baralles i l'inevitable -diuen- desgast. I que per tant el que fareu és marxar plegats un cap de setmana a París, París a tot drap, i que fareu l'amor amb la boja passió de sempre però que aquesta serà l'última vegada: per poder plegar en condicions, per no tacar de cap imprevist la bellesa. No cal ni dir que aquest cap de setmana a París no us faria puta gràcia. La mateix poca gràcia que a m'ha fet a mi assistir al darrer concert del meu ídol. Espero que sigui mentida, espero que sigui una temptació, una idea, i que se'n desfaci quan pugui. Però allò tenia una pinta de comiat i de posar-nos tots a plorar terrible.

Per assegurar-se que el concert s'acabaria quan ell volgués, ha deixat clar que la cançó nova seria la darrera que cantaria i quan s'ha acabat ha baixat a la platea i ha fet un recorregut déu n'hi dó si era llarg per saludar tothom. Pel que fa a les personalitats, l'han xiulat una mica quan ha saludat l'Artur Mas i brutalment quan li ha donat la mà a Montilla.

Hi havia tot el govern, i també l'Artur Mas. Hi havia el Xavier Bosch, l'Antich, el Bassas, hi havia tanta concentració de persones que fan feina de primera línia -o que com a mínim l'haurien de fer perquè els paguem- bé, que si a algú se li hagués acudit fer esclatar una bomba ens haguéssim quedat sense classe política i sense ràdio. Una fotesa, potser. Bé, no importa. El concert? Igual que sempre. Els bisos? Bé, gràcies. En general?

Bé, el seu comiat és l'única cançó que no m'agrada de Lluís Llach