Crec que ha arribat el moment de contraatacar la tradicional hispanoaddicció que destil•len les pàgines de La Vanguardia i d’advertir als seus reaccionaris propietaris i directius que la croada que han desfermat per tal d’espanyolitzar la presència catalana a la Fira de Frankfurt marca el límit. I és que els interessos de La Vanguardia, ja ho sabem, són obertament oposats a la recuperació dels drets nacionals de Catalunya; cosa que subordina les seves vendes a una consciència nacional catalana com més baixa millor. D’aquí que no escatimi esforços a l’hora d’espanyolitzar la projecció exterior del país i de boicotejar la normalització de la seva llengua. És lògic: si a Catalunya la gent compra diaris en català amb la mateixa naturalitat que a Espanya els compren en espanyol o a França en francès, qui comprarà La Vanguardia?

El drama de La Vanguardia és que els seus lectors van desapareixent dia rere dia per raons biològiques i les seves pàgines no desperten el més mínim interès entre el jovent que llegeix. I si a això hi afegim que la consciència nacional creix justament per la banda dels joves, el futur del vaixell insígnia de l’espanyolisme català conservador té un futur ben magre. Aquell lector tradicional, subscrit a La Vanguardia per tradició –“perquè a casa sempre hem tingut La Vanguardia”-, és ja una espècie en extinció. “És un bon diari”, dirà algú. “Bo, en quin sentit?”, cal preguntar. És bo professionalment, informativament, ideològicament? De què ens serveix una notícia ben elaborada i redactada si el missatge que ens transmet és ideològicament manipulador com el de Frankfurt 2007? Ha hagut de ser el cònsol alemany de Barcelona, Wolf Daerr, qui desautoritzés públicament La Vanguardia per mentir dient que la convidada a Frankfurt és Catalunya quan en realitat ho són les lletres dels Països Catalans.

Per altra banda, són millors professionals els periodistes i col•laboradors de La Vanguardia que els de l’Avui o els d’El Punt? Quants cops han comprat l’Avui o El Punt, els qui els menyspreen? No estic fent un panegíric indirecte d’aquests diaris, se’ls podrien fer força retrets, però ningú no els pot acusar de botiflers. Justament allò que sempre ha estat La Vanguardia. L’únic que passa és que ara les coses estan canviant i encara ho faran més. A La Vanguardia se la pot pressionar perquè publiqui en català, però el problema no és la llengua. El problema és el diari. Per tant, el millor que poden fer aquells catalans que s’adonen de la contradicció que suposa comprar La Vanguardia i voler una Catalunya sobirana és deixar de comprar-la.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat